Aparegué al segle VIII aC, juntament amb altres alfabets itàlics, com una derivació d’un alfabet grec occidental, i restà fixada definitivament cap als segles II-I aC (alfabet). Ja des del començament de l’imperi Romà es presentà en doble tradició, fruit d’una transformació anterior poc documentada: l'epigràfica de les inscripcions, més monumental i estàtica, i la librària dels papirs i dels grafits, més àgil i esquemàtica. L’evolució de l’escriptura va condicionada pels seus elements constitutius i pels factors transformants de les lletres (lletra), ambdós estudiats per la paleografia. D’una capital arcaica (escriptura capital) al segle I aC (que en la seva forma monumental d’inscripcions continua essent la lletra majúscula actual) hom passà a una forma capital cal·ligràfica dita falsament rústica, usada sobretot per als texts literaris, que evolucionà, per la velocitat ràpida, cap a l’escriptura romana comuna clàssica, més cursiva, pròpia dels documents. La falsa “rústica”, contaminada per l’escriptura d’inscripcions, originà, al segle VI, una forma cal·ligràfica aberrant dita capital quadrada, que no tingué continuïtat. Les interferències mútues entre les formes cal·ligràfiques “rústiques” i les cursives provocaren uns intents de plasmació intermèdia, intents cal·ligràfics que al segle IV es concretaren en un nou tipus d’escriptura, potser d’origen africà i sens dubte influït per l’escriptura grega contemporània, anomenat uncial(escriptura uncial). En aquesta etapa intervingueren factors molt importants de transformació: la concurrència del còdex amb el rotlle implicà, per la posició del copista en escriure, el canvi d’angle d’escriptura, o sia, el que forma l’instrument d’escriure en relació amb la línia escrita, que d’angle agut passà a recte. El canvi d’eix de les lletres provocà l’aparició de les formes de l’alfabet llatí dites “minúscules”, formes que, cal·ligrafiades, originaren l’escriptura semiuncial i, cursiva, la corresponent escriptura romana dita comuna nova. Aquestes dues formes són l’origen directe de totes les escriptures de l’edat mitjana i de la moderna. De la comuna nova, n'eixiren, d’una banda, l’escriptura allargassada de les cancelleries provincials del baix imperi Romà (escriptura de cancelleria), passada a les d’alguns regnes germànics (com el visigòtic i el merovingi); d’altra banda, aquests pobles invasors, que acceptaren la cultura llatina i n'heretaren l’escriptura comuna, la feren evolucionar, a partir del segle VII i segons les regions, en formes típiques, anomenades escriptures nacionals: les merovíngies (segles VII i VIII), la visigòtica (segles VII-XIV), la beneventana (segles VIII-XV) i d’altres de més locals i menys caracteritzades, dites precarolines (segle VIII). També es considera d’aquest grup la curial romana de la cancelleria papal (segles VIII-XI). Tot i que la insular, en les seves dues branques, irlandesa i anglosaxona (segles. VII-XII), s’acobla a les escriptures nacionals, de fet combina elements de la uncial i de la semiuncial. El renaixement literari de l’època carolíngia, amb la tendència classicista i unificadora impulsada per Alcuí i Carlemany, produí un trencament intencionat en l’evolució de les escriptures llatines nacionals, sobretot en l’àmbit de les merovíngies i precarolines. En realitat, no féu més que imitar en mòdul petit l’antiga semiuncial, que en la nova fase prengué el nom de carolina (escriptura carolina). L’evolució de la carolina cap a les formes gòtiques múltiples (segles XII-XV) s’explica per factors diversos: l’adopció de plomes gruixudes, nous conceptes estètics en els quals predominen les formes anguloses i punxegudes, la diversitat d’usos (documentals i literaris, d’ús corrent i de luxe, llibres litúrgics, etc.) i d’institucions (cancelleries, notaris, universitats, catedrals i monestirs) i, encara, la mateixa difusió de l’escriptura en totes les classes socials, fet que produí l’aparició de diversíssimes variants regionals i fins d’idiotismes personals (escriptura gòtica). Altres epígons de l’escriptura gòtica persistiren a França fins al segles XVIII i als països germànics fins a temps recents. Mentrestant, el renaixement de la cultura antiga iniciat per Petrarca i els humanistes italians des de la fi del segles XIV propugnà una nova reforma de l’escriptura. La dificultat de lectura que oferien tantes escriptures del seu temps, anàrquicament diversificades i que amb menyspreu anomenaren “gòtiques”, els féu tornar al model carolingi, pensant que aquest era producte de l’antiguitat clàssica. En resultà l’escriptura humanística, que d’Itàlia penetrà lentament en altres països d’Europa. A Catalunya, concretament a Barcelona, a la cort de Joan II i a la generalitat, n'hi ha exemples des del 1452. Els tipus d’impremta no feren més que imitar els dos models d’escriptura librària manuscrita en ús cap a mitjan segle XV: la gòtica, que desaparegué vers mitjan segle XVI (als països germànics, però, ha persistit fins avui), i la humanística, sobretot a Itàlia (els primers impresos dels Països Catalans també són d’aquest tipus), que ha prevalgut totalment. Cal no oblidar que, bé que l’escriptura manuscrita prevalent des del segle XVI arreu de l’Europa meridional és bàsicament la humanística cursiva, amb algunes reminiscències gòtiques, la seva evolució i diversificació ha estat constantment frenada i corregida per la confrontació permanent amb els caràcters impresos, definitivament i universalment fixats i copiats pels de les màquines d’escriure manuals.
f
Escriptura i paleografia