Cal qualificar-la de cuneïforme, en tant que empra el tascó gravat sobre l’argila com a mitjà gràfic i comprèn signes presos parcialment del sil·labari accadi i altres, molts pocs, que semblen reproduir en forma cuneïforme les lletres cananees. És alfabètica (i no sil·làbica, com l’accàdia i la gueez), i es compon de trenta signes, entre els quals hi ha tres alef, que reprodueixen els sons vocàlics a, i i u. Malgrat això, l’ugarític no anota les vocals, a l’igual de la majoria d’escriptures semítiques (tret de la cuneïforme i la gueez); però, a diferència de moltes d’elles, és escrita gairebé sempre d’esquerra a dreta (com en l’accàdia i en la gueez). El seu desxiframent fou obra (1930) de H. Bauer, E. Dhorme i Ch. Virolleaud, els quals l’assoliren independentment a partir de les tauletes escrites en ugarític que lliuraren les excavacions de Schaeffer a Ugarit el 1929.
f
Escriptura i paleografia