L’escriptura uncial és de mòdul gran i de perfils contrastats. Les lletres més característiques són: a d e m específiques, h q de la semiuncial o minúscula romana, i g t u amb traçat especial. El qualificatiu d’uncial és d’origen romà popular, però hom no sap quina mena de lletres indicava; els erudits del segle XVIII l’atribuïren a aquest tipus d’escriptura. L’origen de les formes uncials sembla ésser un esforç conscient de reduir a cal·ligrafia algunes formes cursives de la capital romana en un estadi menys evolucionat, però, que la cursivització que produí la denominada semiuncial. Formes preuncials ja apareixen als segles II i III; el tipus perfecte, però, no fou fixat fins al segle IV.
La transcripció de la Bíblia d’altres texts cristians donaren una gran difusió a la uncial, que així esdevingué l’escriptura librària més comuna fins al segle VII. A partir del segle VIII hagué d’admetre la competència d’altres escriptures més corrents, com les anomenades nacionals i les precarolines. Malgrat tot, les lletres uncials encara s’utilitzaren sovint per als títols dels capítols fins al segle XII. Com a fenomen curiós hi ha el de l’ús de la uncial en els documents de la cancelleria reial anglesa del segle VII; i, encara més sorprenent, la perduració en algunes escribanies públiques de Sardenya fins al començ del segle XII. La uncial no ofereix transformacions notables tot al llarg dels sis segles d’ús corrent. No derivà mai a formes cursives a causa de la destinació que se'n feu per a llibres de luxe i sagrats, o almenys d’ús públic comunitari. Les variacions són de detall, i permeten d’establir unes diferències cronològiques més precises que les geogràfiques.