El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença. Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte. L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el problema. Hegel revitalitzà la problemàtica en considerar l’esdevenir com a superació, alhora, del pur ésser i del pur no-res. Darrerament hom ha donat diverses interpretacions a l’esdevenir, com Bergson, per a qui l’ésser és una pura immobilització de l’esdevenir, o Spengler, que oposa l’esdevenir (la vida) a l’ésser o l’esdevingut (la mort).
m
Filosofia