La primera comunitat cristiana, de formació jueva, continuà assistint a la pregària de les sinagogues, però també (i aviat exclusivament) es reuní en cases particulars per a la celebració de l’eucaristia i per a d’altres actes. A partir del s III ja són coneguts edificis destinats a les reunions cultuals, lligats encara als edificis privats (el més cèlebre és el de Dura Europos), bé que no fou fins després de la pau de Constantí (313) que hom començà de bastir pertot edificis de culte. Aquests responien, arquitectònicament, als edificis civils. Dins l’imperi Romà, fou adoptada generalment la forma de la basílica. A Mesopotàmia i a Pèrsia els models foren, sembla, els palaus sassànides. A Síria es mesclaren més d’una vegada els elements perses amb els propis de la basílica occidental. Un tipus particular d’església fou el martyrium, d’on deriva l’església de planta central (circular, cruciforme o poligonal). Un relleu molt especial tingueren també les esglésies construïdes per Constantí als llocs sants de Jerusalem. A l’interior de l’església, l’espai destinat a l'altar o a la jerarquia eclesiàstica i als fidels ha depès del tipus d’església i, sobretot, de les diverses tradicions cristianes, d’Orient i d’Occident. Per exemple, a l’Orient l’espai on hi ha l’altar és separat de la nau per un mur anomenat, generalment, iconòstasi. Antigament (i a l’Orient la tradició ha romàs més viva), les esglésies eren orientades, és a dir, amb l'absis de cara a sol ixent; l'orientació (direcció vers l’orient) de la façana, pròpia d’esglésies de tradició romana, respon a la celebració de cara al poble. L’església ha estat sempre inaugurada amb una festa especial, la dedicació, que arribà a constituir uns ritus propis de consagració, molt complicats en la tradició litúrgica romanogal·licana.
f
Arquitectura
Cristianisme