Els seus dirigents es reuniren a Madrid (1872), acordaren de formar un cos eclesiàstic comú a tots (llevat dels baptistes i dels germans), que designaren Iglesia Cristiana Española, i adoptaren la litúrgia presbiteriana. El 1880 s’hi produí un cisma. Joan B. Cabrera, d’acord amb les jerarquies eclesiàstiques d’Irlanda, provà d’introduir-hi el ritu episcopal, però només el seguiren algunes petites parròquies, les quals des de llavors s’anomenaren Iglesia Española Reformada Episcopal, i ell n'esdevingué el primer bisbe consagrat. La Iglesia Cristiana Española canvià, el 1886, el seu nom pel d'Iglesia Evangélica Española. Actualment és constituïda per una fusió de presbiterians, metodistes i alguns elements luterans i congregacionalistes. Per la seva doctrina —bàsicament calvinista— i per la seva estructura orgànica, és la representació més genuïna de la tradició reformada europea. Està dividida en quatre juntes regionals: Centre, Sud, Nord i Nord-est, que gaudeixen d’una certa autonomia, però no pas d’independència. Totes les decisions són adoptades per l’assemblea general, la qual es reuneix cada dos anys i a la qual assisteixen tots els pastors i un representant laic de cada comunitat. Entre dues assemblees consecutives l’òrgan executiu és la comissió permanent, integrada ensems per pastors i laics.