Els seus orígens i el seu posterior desenvolupament van lligats a la història de l’espasa. A partir de l’edat mitjana començà a definir-se com a art, en establir-se unes regles i uns principis mínims per a la defensa i l’atac amb espasa.
Al segle XV aparegueren els primers tractats: els més antic conegut és el Flos duellatorum del friülà Fiore dei Liberi; hom té referències, també, d’un tractat del mallorquí Jaume Ponç, escrit a la darreria del mateix segle. Les regles i les escoles d’esgrima s’estengueren ràpidament pels països hispànics i itàlics i, després, per França, coincidint amb l’aparició d’un tipus d’espasa més prima i lleugera. Durant els segles XVI-XVIII es convertí en exercici privatiu de la noblesa, que el practicà tant en la guerra com en el duel i, també, com a activitat lúdica. A la darreria del segle XIX es popularitzà, i seguí les normes fixades als segles anteriors. Desaparegut el duel, i l’espasa havent perdut pràcticament el caràcter d’arma de guerra, l’esgrima s’exercità com a esport, el qual esdevingué olímpic (1896) i fou reglamentat definitivament (1914). Com a esport competitiu és practicat amb tres armes: floret, espasa i sabre.
Esgrima
© Fototeca.cat-Corel
Un combat d’esgrima consisteix a vèncer el contrincant a través d’un nombre de “tocats”, generalment quatre o cinc, en un temps de cinc o sis minuts; en les competicions hom fa servir armes electrificades que registren les vegades que la punta de l’arma, que fa de contacte elèctric, toca l’adversari. El floret i l’espasa són armes de punta i només permeten l’estocada; el sabre és arma de punta i de tall, amb la qual són admesos els cops donats amb el fil. El terreny del combat, anomenat camp i, si és tancat, pista, fa 2 m d’amplada màxima i 24 de longitud, per a l’espasa i el sabre, i 12, per al floret. Els combats poden ésser individuals o per equips. Als Països Catalans, la Federació Catalana d’Esgrima fou fundada l’any 1922.