Espanya

Mapa de les colonitzacions púniques i gregues

© Fototeca.cat

Nom donat des de l’antiguitat a l'àmbit territorial i els pobles de la península Ibèrica.

El nom prové del llatí Hispania, d’origen probablement fenici i de contingut exclusivament geogràfic, la Península Ibèrica amb un parell d’annexos: les illes Balears i les costes, almenys, de la Mauritània Tingitana. Originàriament hom no es referia a una unitat administrativa: ja el 197 aC hom creà sobre el territori peninsular dues províncies, la Hispània Citerior o del NE (després anomenada també Tarraconense) i la Hispània Ulterior o del SW (després dividida en Bètica i Lusitània). Quan Dioclecià (284-305) reorganizà l’administració de l’Imperi, donà a Hispània la primera unitat administrativa i en feu una diòcesi (diòcesi de les Hispànies) de la prefectura de les Gàl·lies. Territorialment englobava, amb els annexos esmentats (la Mauritània per primera vegada i la Balèarica a partir de Teodosi, un segle després), la Península fins a l’aresta hidrogràfica dels Pirineus: és a dir, amb la Cerdanya estricta i Andorra, però sense la Vall d’Aran ni la conca basca del Bidasoa. Quan s’ensorrà l’imperi d’Occident, s’inicià un període de trasbalsos i confusió política, des de la fi del segle V a la fi del VI, que destruí aquesta unitat. Mentre els vascons recobraven la independència de fet, sueus i vàndals i bizantins s’assentaven per la Hispània perifèrica, mentre al NE i a l’interior hi havia un buit de poder mal resolt entre hispanoromans, visigots i ostrogots. Leovigild inicià el 573 el regne visigòtic de Toledo, la primera entitat política independent que correspon al territori d’Espanya, unificat sota Suíntila, mig segle després, amb els annexos de la Septimània i la riba africana de l’estret, però sense les Balears (d’on els bizantins havien desallotjat els vàndals). Val a dir, però, que la Septimània no era considerada Espanya: les fonts parlen del regne dels gots a la Gàl·lia Narbonesa (o Septimània), Hispània i, sovint, Gal·lècia. Al començament del segle VIII l’onada musulmana ho trasbalsà tot de nou sense substituir-ho per una situació territorialment clara. De la fi del segle IX al principi del XV sembla que cristal·litzà un concepte múltiple. Per als musulmans Al-Andalus, que va recobrint conceptualment l’Espanya musulmana (amb les Balears i amb els glacis del Marroc d’ençà d’'Abd al-Raḥmān III), es refereix, segons els autors, bé al territori controlat per ells, bé a tota la Península. Alfons III d’Astúries-Lleó ressuscità la concepció visigòtica d’Espanya (fi del segle IX): Oviedo i Lleó eren successores legítimes de Toledo com a metròpoli de l’Espanya que llur corona anava restaurant. Alfons VI de Lleó-Castella es proclamà, en reconquerir Toledo (1085), emperador d’ambdues religions (cristiana i musulmana). Alfons VII es coronà a Lleó (1135) rex et imperator totius Hispaniae i exigí el vassallatge als cristians de Portugal, Navarra i Aragó i als musulmans de Saragossa, València, Dénia i Múrcia; per aquests reialmes li'n deuria l’únic sobirà cristià que en restà exempt, el comte de Barcelona. Els vessants meridionals dels Pirineus foren coneguts com a Marca Hispànica, cosa que no vol dir que constituïssin cap unitat administrativa de l’imperi Carolingi. El nom d’Espanya, als comtats catalans, era imprecís: quan els Usatges intitulaven Ramon Berenguer I “poderador d’Espanya” es referien evidentment a Al-Andalus. Aquest sentit, que reapareix encara en les grans cròniques i en el Consolat de Mar, contrasta amb el d’unitat geogràfica peninsular persistent des dels hispani, els repobladors de la Catalunya Vella, a la crònica de Jaume I i més ençà, i que acabà generalitzant-se. Alfons X de Castella-Lleó renovà en Las Partidas la tradició isidoriana romanitzadora amb el concepte geogràfic d’Espanya. Els Trastàmara, emparats de la corona de Castella al segle XIV i de la de Catalunya-Aragó del començament del XV al començament del XVI, generalitzen la idea dels “cinc regnes d’Espanya”: Portugal, Lleó, Castella, Navarra i Catalunya-Aragó (després substituït, bé Lleó, bé Portugal, per Granada), que malden per unificar mitjançant aliances matrimonials, sota una direcció castellanolleonesa. A Catalunya, que comprèn el Vallespir, el Rosselló, el Conflent, la Vall d’Aran, i fins al començament del segle XIII la Fenolleda i el Perapertusès, com als altres Països Catalans i també a Aragó i a Navarra (que comprenia Zuberoa i la Baixa Navarra) l’humanisme orientà l’esforç restaurador tant d’un neovisigotisme com d’un neoromanisme, representat màximament pel Paralipomenon Hispaniae del cardenal Margarit, que considerava la unitat d’Espanya com una diarquia dinàstica que agermana les Espanyes Citerior (Catalunya-Aragó) i Ulterior (Castella-Portugal). Territorialment, Isabel I incorporà a Castella definitivament Melilla, les Canàries i, en la intenció, les Índies; Ferran II hi annexà (sota règim especial) Navarra, però segregant-ne el vessant ultrapirinenc. Els Àustria realitzaren, durant el regnat dels tres Felips, la unitat de la Hispània romana, amb les tres Espanyes de Catalunya-Aragó, Castella i Portugal. El 1668, reconeguda la independència d’aquesta darrera, els Àustria parlen com més va menys de les corones de Castella i de Catalunya-Aragó tot monopolitzant el nom “corona d’Espanya”. Portugal protesta, perquè es considera una de les Espanyes; si l’ús exclusivista del nom persisteix, deixarà de considerar-se'n. L’escissió s’aferma. Els Borbó del segle XVIII ja no consideren la unitat d’Espanya sota un prisma dinàstic pluralista, sinó sota un prisma absolutista i unitari. Territorialment, Espanya, a més de Portugal, perdé, per la pau dels Pirineus, la Catalunya septentrional (l’atribució de la qual a Hispània o a la Gàl·lia fou defensada, respectivament, pels erudits catalans i francesos dels segles XVI i XVII), incloent-hi l’Alta Cerdanya, però no la Vall d’Aran; Menorca i Gibraltar esdevingueren terres irredemptes (Menorca recuperada un segle després); Andorra s’havia separat definitivament de la monarquia hispànica al segle XVI. Les Índies Occidentals ja no foren considerades part de la metròpoli. Com a assimilació de les idees de la Revolució Francesa, Espanya ja no és un reialme absolutista, sinó que és concebuda com un estat nació definit constitucionalment. Però aquest concepte, que per als espanyols de l’interior i del migjorn fa derivar el nou estat de la corona castellana, per als de la perifèria de llevant i del nord, a través de tempteigs foralistes i federalistes, desemboca en una aspiració a un estat plurinacional. Territorialment, aquests dos segles Espanya no recupera Gibraltar i perd les Índies, però s’expandeix tímidament per Àfrica (Río Muni i Fernando Poo, Ifni i el Sàhara Occidental, descolonitzats el 1968, el 1969 i el 1975 respectivament). La Constitució del 1978 sanciona els límits i la divisió administrativa actuals d’Espanya en municipis, províncies (vigents ja des del segle XIX i actualment en nombre de 50) i comunitats autònomes (17). Com a places militars, els enclavaments de Ceuta i Melilla tenen règims especials.

La història

La prehistòria

Hi ha vestigis del Paleolític inferior (indústries lítiques, sobretot a les terrasses d’alguns rius —Manzanares, Tajo, Guadalquivir— i a les marines de l’Atlàntic), però no han estat trobades restes humanes. El Paleolític mitjà, amb les indústries mosterianes i restes de l’home de Cromanyó, és més estès: als voltants de Madrid, a tota la franja cantàbrica, i a la mediterrània, amb Cromanyó a Banyoles, Xàtiva, Granada i Gibraltar. El Paleolític superior té dues zones importants: la cantàbrica i la valenciana. A la primera hi ha les fases típiques de l’Europa occidental, Aurinyacià, Solutrià i Magdalenià, i es caracteritza per les pintures rupestres del tipus anomenat francocantàbric (coves d’Altamira, Castillo, Covalanas, Pindal, Tito Bustillo, etc). La zona mediterrània se centra sobretot al País Valencià, amb predomini de la indústria gravetiana i amb escassa densitat d’art, llevat de les plaquetes pintades i gravades de la cova del Parpalló. El Mesolític, caracteritzat pels instruments de sílex de mida molt petita, continua la tradició gravetiana, i a més es manifesten els corrents europeus (Azilià i Tardenoisià). Probablement durant aquest període foren pintades les balmes, amb l’estil dit llevantí, situades a les zones de muntanya des de Catalunya (Os de Balaguer, el Cogul de les Garrigues) fins a Múrcia. La transformació neolítica —coneixement de l’agricultura i la ramaderia, amb noves tècniques com la ceràmica— entrà vers el 5000 aC amb la inclusió del litoral mediterrani peninsular dins el Neolític circummediterrani amb ceràmica decorada amb impressions (coves de Montserrat, de la Sarsa i de l’Or al País Valencià, de la Carigüela de Piñar a Granada). La segona fase neolítica, amb poblats i ceràmiques llises, es manifesta sobretot a Catalunya, amb els sepulcres de fossa dels primers pagesos del pla, i més incertament, a Almeria. En començar l’època del coneixement del metall (Eneolític) hom troba per primera vegada una cultura que s’estén per una gran part del territori peninsular. Les manifestacions més fàcilment identificables són els sepulcres megalítics o en coves naturals i artificials, sempre amb inhumacions col·lectives. Amb un fons comú, paral·lel al de la majoria de zones de l’Occident d’Europa, es dibuixen grups amb personalitat pròpia, i es destaquen al nord el català i el basc, al sud els de l’Andalusia oriental amb el poblat de Los Millares, els de l’Andalusia occidental amb els sepulcres megalítics dels voltants d’Antequera, i els de Portugal central i meridional amb els poblats de Vilanova de São Pedro i Zambujal. També té una extensa representació geogràfica el vas campaniforme. Les transformacions de l’edat del bronze són especialment visibles a la part sud de la Península, amb tres grups ben definits: la cultura d’El Argar a Múrcia i l’Andalusia oriental, la del bronze valencià i la del sud de Portugal. Els dos primers, més ben coneguts, es caracteritzen per la puixança de la indústria metal·lúrgica, els poblats fortificats i els nous sistemes d’enterrament individual. Dos grans elements de transformació es produïren durant la primera meitat del primer mil·lenni aC: les penetracions de grups d’indoeuropeus, arribats a través dels Pirineus, que afectaren gairebé tota la Península, i els contactes amb fenicis, grecs i cartaginesos, que afectaren sobretot el litoral mediterrani, i representaren el primer enllaç amb pobles de civilització desenvolupada. Els indoeuropeus aportaren llengües al centre i a l’oest peninsular (entre les quals el cèltic i el celtibèric), i matisaren les poblacions d’on sorgiren diversos grups que són la base dels pobles coneguts al moment de la conquesta romana. Els fenicis crearen alguna ciutat —Gadir (Cadis) fou la més important— i diverses factories al litoral andalús (segles VII-VI aC), mentre que els cartaginesos s’establiren a Eivissa i els grecs (vers el 600) a la costa de l’Empordà —Empòrion (Empúries), Rhode (Roses)—. Gairebé insignificant des del punt de vista demogràfic, aquesta aportació fou molt important culturalment i econòmicament. Es produí un procés d’aculturació entre els indígenes, que donà lloc al naixement de la civilització tartèssica a Andalusia (documentada als segles VII-V aC), reforçada pels recursos del territori en metalls (or, argent, coure) i com a pas de l’estany del NW. El mateix fenomen fou bàsic en la creació del món ibèric, als territoris litorals des d’Andalusia fins més enllà dels Pirineus, a partir del s VI; ús corrent del ferro i del torn de terrisser, coneixement de l’escriptura —amb un sistema propi— i, després, adopció de la moneda, són novetats característiques, alhora que es desenvolupà un art de qualitat, amb escultura en pedra, en bronze i en terra cuita, com també la pintura per a decorar ceràmica. Els ibers tenien com a base la ciutat i el poblat, i estaven organitzats en pobles o tribus. L’intent imperialista cartaginès de la segona meitat del s III aC, amb el domini del sud de la Península, l’establiment d’una base naval a Cartagena i l’ofensiva d’Anníbal contra Roma el 219 aC provocaren la contraofensiva romana com una de les maniobres de la segona guerra púnica.

La Hispània romana

Mapa de la Hispània en temps d’August i el Baix Imperi romà

© Fototeca.cat

Desembarcats a Empúries (218 aC), els romans dominaren aviat la zona costanera mediterrània, i prengueren Cartago Nova i Cadis. Acabada la guerra, els romans ocuparen, a més del litoral mediterrani, una bona part de la vall de l’Ebre. Algunes revoltes locals dels indígenes no aconseguiren de canviar el panorama, que es consolidà al principi del s II aC. Així, el 195 aC els romans pogueren dividir el territori de la Hispània dominada en dues zones: la Citerior, que comprenia la major part de la zona ocupada a l’est peninsular, i la Ulterior, en línies generals corresponent a Andalusia. La situació exigí, a la llarga, la conquesta dels territoris encara no dominats; la nova etapa acabà amb la conquesta de la Meseta i la caiguda de Numància (133 aC), el principal centre de resistència dels celtibers, i el litoral cantàbric. Dominada tota la península, els romans repartiren el territori en tres províncies: Bètica, Citerior (dita després Tarraconense) i Lusitània, organització que perdurà fins al Baix Imperi. La romanització representà sobretot l’entrada a la plenitud de la vida urbana, amb la creació d’una sèrie de ciutats de règim jurídic divers, colònies (coloniae) adaptades al patró de Roma, o municipis (municipia) amb categoria de ciutats reconegudes. Aquesta transformació tingué tres fases: en temps de Juli Cèsar, a l’època d’August i en temps de Vespasià, quan gairebé totes les ciutats hispàniques que encara no tenien el dret romà o llatí hi accediren. Es produí també un gran canvi en les estructures rurals, amb la creació del nou poblament agrícola basat en les villae, cases de camp, centres d’explotacions agrícoles, que es repartiren per tot el territori i sobretot per les zones romanitzades (Bètica, litoral mediterrani), on ja hi havia una vella tradició de conreus, però que ocupà també els planells del centre (corresponents a les dues Castelles, Aragó, Extremadura), on començà a gran escala l’agricultura cerealística, mentre que abans havien estat bàsicament territoris ramaders. Un altre element de transformació foren les vies, camins estables de comunicació, amb ponts i sòl sòlid.

El pont d’Alcántara, pont romà del segle I dC, a la província de Càceres, Extremadura

© B. Llebaria

Les principals foren la litoral mediterrània —via de Roma a Cadis—, la que seguia la vall de l’Ebre, la que entrava de Cartagena cap als planells centrals i la que d’Andalusia occidental pujava cap a Galícia. Aquestes rutes constituïen la base d’una xarxa de camins que s’estenien per tot el territori i, en conseqüència, el món rural restà vinculat a l’urbà. La transformació s’intensificà per l’ampliació dels conreus dels cereals i sobretot de la vinya i de les oliveres (la Bètica fou un dels centres de proveïment d’oli a Roma). La crisi del s III dC comportà, a la Península, ultra els fenòmens generals de lluites per l’accés al tron dels emperadors, de crisi econòmica i inflació, les invasions dels pobles germànics, que provocaren enormes destruccions en ciutats i vil·les rurals, potser lligades a revoltes socials. Durant el Baix Imperi, algunes ciutats es referen i al camp sembla que es produí la concentració de la propietat en poques mans, però la decadència és manifesta i no resten monuments notables de l’època, llevat de les basíliques cristianes, testimoni d’un nou estat de coses des del punt de vista religiós.

El temple romà de Diana, a Mèrida, a la província de Badajoz, Extremadura

© B. Llebaria

Els pobles germànics a Hispània i el regne visigòtic

Mapa de la dominació visigoda a Hispània durant els segles VI-VII

© Fototeca.cat

El 408 els vàndals, els sueus i els alans, després de travessar el Pirineu central i occidental, ocuparen extenses regions de la Hispània occidental i meridional; la majoria dels vàndals s’establiren a la Bètica; la resta, els alans i els sueus, al nord i NW, controlats pels romans a partir del 411. Els visigots, a les ordres d’Ataülf, travessaren el Pirineu oriental (415) i s’establiren a Barcelona. Vàl·lia s’establí a Aquitània, amb capital a Tolosa, i els visigots evacuaren la Península. Durant el regnat de Teodoret, forces visigodes col·laboraren de nou amb els romans en la lluita contra els vàndals de la Bètica (421). Teodoric frenà les accions expansives dels sueus, que foren derrotats prop d’Astorga (456), poc després ocupà Braga, capital sueva, i Mèrida (457). Això representà l’establiment de visigots pertanyents a les classes populars al nord del Tajo i a la conca del Duero. Mentrestant, la revolta dels bagaudes a la Tarraconense permeté noves intervencions dels visigots al sud dels Pirineus. Vers 470-475 el comte got Gauteric prengué Pamplona i Saragossa mentre que a la costa mediterrània era ocupada Tarragona. Amb l’extinció de l’imperi Romà d’Occident (476) Euric esdevingué rei de tot el territori que controlava a la Gàl·lia i a Hispània, i promulgà per als gots la Lex Wisigothorum, essencialment un codi romà, mentre que els seus súbdits no gots eren governats per dirigents romans. El seu successor Alaric personificà la decadència del regne visigòtic de Tolosa; feu cara a les revoltes a la Tarraconense (497 i 506) i a la contínua pressió de francs i burgundis des del nord i des de l’est. A la seva mort (507) el regne de Tolosa fou destruït i els visigots només en salvaren la Narbonesa gràcies a l’ajut militar dels ostrogots. Teodoric regnà llavors a Hispània per mitjà de delegats seus, com a tutor del seu net Amalaric. El general ostrogot Teudis (esdevingut rei el 531) rebé el comandament militar amb comtes gots a les seves ordres, mentre que el poder civil era exercit per funcionaris romans i Barcelona fou novament capital del regne visigòtic, capitalitat traslladada, a la mort de Teudis (548), a Sevilla. El 551 un exèrcit de l’emperador Justinià desembarcà a la Bètica i, així, els bizantins s’establiren a la Hispània meridional, del Xúquer a l’Algarve. La necessitat de tenir una capital del regne equidistant dels possibles fronts de lluita amb bizantins, francs i sueus induí Atanagild a traslladar, poc després del 554, la capital de la monarquia a Toledo. A partir d’aquest moment hi hagué al centre de la Península un nucli d’irradiació politicocultural, creat per imperatius militars, al costat dels centres orientals i sud-occidentals, de tradició mil·lenària i originats per les realitats geogràfiques. Fins a la mort de Liuva (573), successor d’Atanagild, ell regí la Hispània oriental (Septimània, Tarraconense i el nord de la Cartaginesa mediterrània) i el seu germà Leovigild, associat al tron, regí la Hispània occidental (Lusitània, Cartaginesa interior i la part de la Bètica no ocupada pels bizantins). Leovigild convertí definitivament la monarquia visigòtica en un estat territorial i emprengué una sèrie d’accions encaminades a l’expulsió dels bizantins i contra el regne sueu del NW peninsular, que fou annexat el 585. Leovigild, que organitzà el seu regne segons el model bizantí, fou el primer rei visigot que encunyà moneda amb el seu nom, i n'emprà dos tipus diferents, un per a la Hispània oriental i l’altre per a l’occidental. Aquest regnat fou pertorbat per les pugnes religioses entre els visigots arians i els hispanoromans catòlics. Recared, successor de Leovigild, convocà el III concili de Toledo, on feu pública la seva conversió a la doctrina catòlica (589) i, malgrat algunes resistències, hom arribà a una unificació religiosa. Sisebut (612-621) inicià una política d’uniformització interior que, amb Suíntila, eliminades les darreres possessions bizantines a la Península (624), es convertí en unificació política (llevat del territori dels vascons), però que durà poc. No mancaren reaccions contra la política uniformista dels reis visigots, com la de Pau, a Catalunya (673), que foren tractades per aquests amb més o menys duresa.

La dominació islàmica i l'inici de la Reconquesta

A la mort de Vítiza (710), els seus familiars i alguns nobles i prelats influents establiren el seu fill Àkhila II com a rei a Toledo, però els partidaris de la tradicional monarquia electiva designaren rei el duc de la Bètica, Roderic. Mentre aquest era coronat a Toledo (710) i establia el seu domini pel centre i l’oest de la Península, els partidaris d’Àkhila recaptaven l’ajut musulmà. Ṭāriq ibn Ziyād, governador de Tànger, desembarcà a Gibraltar (711), avançà vers l’oest i ocupà Carteia i Algesires. Roderic reuní un gran exèrcit, al qual s’integraren alguns grups partidaris d’Àkhila, però fou derrotat i mort a la batalla del riu Barbate o, segons alguns historiadors, Guadalete (del 19 al 26 de juliol). Ṭāriq s’emparà de Toledo i prosseguí fins a la penya d’Amaya, on vencé una important concentració de partidaris de Roderic. El governador de l’Àfrica del nord, Mūsà ibn Nuṣayr, que havia desembarcat a Algesires (juny del 712), s’uní a les forces de Ṭāriq i s’adreçaren a Saragossa (713). Mūṣà rebé ordres de tornar a Damasc i deixà com a valí el seu fill ‘Abd al-'Azīz (714), però aquest, acusat de voler fer-se independent de Damasc, fou assassinat per ordre del califa (716). Mentre els seus successors estaven ocupats amb els plans d’expansió al nord dels Pirineus, a Astúries i a Cantàbria, que restaven fora de les línies d’aquella expansió, es constituïren nuclis cristians independents. Pelagi, membre de la guàrdia de Vítiza i de Roderic, capitanejà el nucli asturià des del 718. Derrotà els sarraïns a Covadonga (722) i consolidà el regne d’Astúries, que s’unificà després amb el nucli càntabre. Alfons I prengué Lleó i Astorga, s’expandí per Galícia i ermà el territori fins al Duero.

Formació dels regnes hispànics

Alfons II el Cast (791-842) establí la cort a Oviedo, ordenà l’estructura interior del regne i donà lloc a la formulació de la tesi política neogòtica, que considerava el regne asturià com a continuador del regne visigòtic de Toledo. Mentrestant, a Al-Andalus l’omeia ‘Abd al-Raḥmān I havia erigit el 756 l’emirat de Còrdova independent de Bagdad.

Límits dels regnes territorials hispànics (segles XIV-XV)

© Fototeca.cat

A l’orient del regne asturianolleonès, en el territori anomenat, vers el 800, Castella, s’anava organitzant una població de base càntabra i basca, amb tradicions d’autogovern i de dret consuetudinari i contrària al neogoticisme lleonès autoritari; el 882 fou fundada Burgos i repoblada la regió fins al Duero (segles IX-X). Més a l’est es formà el regne de Navarra al voltant de Pamplona, de primer sota una certa dependència dels francs, però vers el 816 es proclamà rei de Pamplona Ènnec Aritza, i una derrota franca (824) consolidà la independència del nou estat; la política pamplonesa tingué com a base l’entesa amb els Banū-Qasi. Entre el regne navarrès i els comtats catalans aparegué el comtat d’Aragó, que, després de dependre del francs, fluctuà entre la independència i la gravitació vers Navarra, a la qual s’incorporà (970). Tot i la lenta expansió dels estats cristians vers el sud, l’emirat de Còrdova, convertit en califat el 929 per ‘Abd al-Raḥmān III, fou el més poderós dels estats peninsulars. Vers la fi del segle X els èxits militars d’Almansor arribaren a posar en perill la supervivència dels estats septentrionals i la situació difícil persistí fins el 1008. Mentrestant, el comte de Castella Ferran I González s’independitzà de Lleó (961), i els comtats catalans acabaren d’alliberar-se de la sobirania franca (986). Poc després, el fraccionament del califat en els regnes de taifes (1031) trastornà totalment l’equilibri intern de la Península Ibèrica, i l’avantatge passà als estats cristians del nord. Mentrestant, a les pretensions imperials dels reis de Lleó succeïren les ambicions de Sanç el Major de Navarra, que havia absorbit Sobrarb i Ribagorça i Castella, i s’apoderà després de Lleó (1034). A la seva mort, Castella i Aragó foren erigits en regnes (1035), mentre Beremund III recuperà Lleó; però, derrotat i mort per Ferran de Castella i Garcia de Navarra, Lleó restà incorporat als dominis de Ferran, el qual rebé, a més, els tributs dels reis musulmans de Saragossa, Toledo, Badajoz i Sevilla i l’homenatge de Navarra després d’haver derrotat i mort el seu germà Garcia (1054). Ferran, en morir (1065), dividí els seus dominis entre els seus fills, però Sanç aspirà aviat a la reconstitució de la unitat del patrimoni patern, que després, el seu germà Alfons VI coronà amb la conquesta de Toledo (1085). A partir d’aleshores triomfaren la llengua i el nom de Castella, però s’imposà l’autoritarisme i l’uniformisme lleonès. La pugna entre Alfons i el seu vassall Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, simbolitzà l’enfrontament de les dues concepcions polítiques. La d’aquest anava més en consonància amb la dels estats pirinencs i mediterranis. A Castella, per contra, s’imposà la concepció lleonesa. La intemperància d’Alfons VI amb els seus vassalls musulmans provocà l’aparició dels almoràvits, que absorbiren els regnes de taifes, però l’imperi almoràvit entrà aviat en decadència sota la pressió dels almohades a l’Àfrica i d’Alfons I d’Aragó a la Península. Aquest conquerí Saragossa (1118) i repoblà la vall de l’Ebre amb mossàrabs. A la seva mort, Aragó s’uní a Catalunya sota la direcció de Ramon Berenguer IV (1137), però s’independitzà Navarra, fet que perjudicà ambdós països i beneficià Castella. Per aquest mateix temps, un net d’Alfons VI de Castella-Lleó es proclamà rei independent de Portugal (Alfons I), reconquerí Santarém (1147) i poc després Lisboa.

La Reconquesta hispànica (segles X-XII)

© Fototeca.cat

Amb l’acció unificada de catalans i aragonesos, Ramon Berenguer IV conquerí Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149); a més, la seva amistat amb Alfons VII de Castella li permeté de col·laborar en la reconquesta d’Almeria (1147). Pel tractat de Tudilén (1151), Castella reconegué Catalunya-Aragó, València i Múrcia com a zona de conquesta, sota condicions d’un cert vassallatge. Però la situació a Al-Andalus canvià a conseqüència de la invasió dels almohades, que ocuparen Almeria (1157), i a la mort d’Alfons VII Lleó se separà de Castella. En aquesta conjuntura el comte barceloní esdevingué el més poderós dels sobirans de la Península. El seu fill Alfons I de Catalunya-Aragó, absorbit per la política occitana, preferí de limitar les seves possibilitats peninsulars a canvi de l’anul·lació d’hipotètics vassallatges en relació amb Castella; amb la seva col·laboració a la presa de Conca (1177) obtingué l’alliberament del vassallatge del regne de Saragossa, i pel tractat de Cazola (1179), abandonà la conquesta de Múrcia a Castella a canvi de la renúncia per part d’aquesta a la senyoria sobre el Regne de València. Davant el perill almohade hom aconseguí la conciliació entre els prínceps cristians de la Península llevat del rei de Lleó. Poc després Castella arrabassà a Navarra territoris de la costa cantàbrica i sotmeté a vassallatge Àlaba i Guipúscoa. Pere I de Catalunya-Aragó continuà la política d’amistat amb Castella i feu incursions al Regne de València. El perill almohade fou definitivament conjurat a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La política de bona harmonia entre els estats cristians peninsulars durant la primera meitat del segle XIII, per iniciativa de Ximénez de Rada, permeté un notable avanç de la Reconquesta: conquestes de Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1232-45) i el vassallatge de Menorca (1231) per Catalunya-Aragó, les de Còrdova (1236), Jaén (1246) i Sevilla (1248) i el vassallatge de Múrcia (1243) per Castella i el de l’Algarve (1249) per Portugal. El 1305, amb Joana I de Navarra, s’extingí la dinastia de Xampanya i fou succeïda per la dels Capets de França, amb la qual cosa el regne pirinenc esdevingué un simple satèl·lit de la corona francesa. Mentrestant, la reunió definitiva de Lleó i Castella sota Ferran III el Sant i l’expansió per Andalusia, completada per Alfons X amb les conquestes de Niebla i Cadis (1262), convertiren el nou estat en una gran potència. Durant el regnat d’Alfons X de Castella-Lleó, vençuda la revolta de murcians i andalusos (1266) amb l’ajut de catalans i valencians, tota la meitat nord del regne de Múrcia fou poblada per catalans. Poc després Alfons X rellevà el rei de Portugal de l’homenatge que li devia per l’Algarve (1267) i així quedà completada la personalitat del Portugal peninsular. Absorbit però, pel fecho del imperio, donà lloc a la revolta dels nobles amb l’infant Felip (1271-73) i es plantejà així mateix la qüestió successòria, de greus repercussions per la proclamació de l’infant Sanç com a hereu en perjudici dels infants de la Cerda, fills del primogènit difunt (1276). A més, els èxits de granadins i marroquins provocaren (1276) una revolta dels sarraïns valencians que costà de dominar (1277). Durant el regnat de Sanç IV de Castella-Lleó tingué lloc la invasió francesa a Catalunya (1285) i Pere el Gran no pogué disposar de l’ajut d’aquell, tot i les promeses fetes a Campillo i Ágreda (1281). El seu fill Alfons II s’enfrontà a Sanç IV i arribà a fer proclamar Alfons de la Cerda com a rei de Castella a Jaca (1288). L’entesa amb Castella intentada al començament del regnat de Jaume II de Catalunya-Aragó fou interrompuda poc després i aquest incorporà al Regne de València tota la meitat nord del regne de Múrcia (1304). Feta la pau amb Castella, hom acordà convenis per a la reconquesta de Granada, i el regne d’Almeria fou atribuït a la confederació catalanoaragonesa; fou reconquerit Gibraltar, però no Almeria, davant la defecció castellana. Hi hagué també cooperació, àdhuc de Portugal, contra la invasió dels benimerins derrotats al riu Salado (1340), com també en el recobrament d’Algesires (1344). Les lluites interiors afebliren els dos principals estats de la Península, des de mitjan s. XIV, que acabaren amb l’enfrontament dels dos Peres (el Cruel, de Castella i el Cerimoniós, de Catalunya-Aragó); Castella aspirava a recuperar Alacant i a annexar-se comarques dels regnes de València i d’Aragó; Catalunya-Aragó volia la incorporació de Múrcia, Conca i Molina per recuperar així les fronteres naturals. Però la derrota i mort de Pere el Cruel (1369) i la seva substitució per Enric II de Trastàmara no representaren cap guany per a la confederació catalanoaragonesa. Plantejat el problema successori a la mort de Ferran I de Portugal, Joan I de Castella, candidat al tron pel seu matrimoni amb la princesa portuguesa Beatriu, fou derrotat a Aljubarrota (1385) per les forces de Joan d’Aviz, aclamat rei amb l’ajut de la burgesia de Lisboa. A aquestes causes de desgast s’afegiren les terribles epidèmies (segles XIV-XV) i fets com el Cisma d’Occident, amb repercussions espirituals i econòmiques: assalts a les jueries andaluses i catalanes (1390). Amb la substitució de la dinastia de Barcelona per la dels Trastàmara (1412) Catalunya no se sentí identificada amb la nova dinastia ni foren atesos per ella els seus interessos essencials; a més, s’extenuà en la lluita contra Joan II (1462-72) i en els moments decisius no pogué pesar en el conjunt hispànic. També Castella sofrí dues etapes de guerres civils: contra Àlvar de Luna, privat de Joan II, i més tard, durant el regnat d’Enric IV. Aquest, amb l’ajut d’Alfons V de Portugal, que s’havia promès amb Joana la Beltraneja (filla del rei castellà), s’enfrontà a la facció nobiliària encapçalada per la seva germana Isabel, la qual comptava amb l’aliança dels Trastàmara de Catalunya-Aragó. Alfons V, però, fou derrotat a Toro (1476). La política matrimonial dels Trastàmara donà el seu fruit en l’enllaç entre Ferran, fill de Joan II de Catalunya-Aragó, i Isabel, germana d’Enric IV de Castella; el matrimoni, pactat en condicions de supeditació de Ferran a Isabel, duia el germen de sacrifici dels interessos dels estats del rei a favor dels interessos dels de la reina. La unió dels dos grups d’estats (1479) fou només una unió matrimonial, però les empreses comunes foren sempre a benefici de Castella: conquesta de Granada (1492), conquesta i colonització d’Amèrica (des del 1492) i annexió de Navarra (1512), incorporada a Castella el 1515; i en els afers d’Itàlia, que corresponien a l’esfera d’acció catalanoaragonesa, la suplantació per la castellana fou quasi total. Malgrat això, a la mort d’Isabel de Castella (1504), Ferran fou obligat a retirar-se als seus estats patrimonials. Felip I de Castella regnà als estats de la corona de Castella, però no en els catalanoaragonesos, on Ferran II s’havia tornat a casar, ara amb Germana de Foix (1505), i aspirava a tenir successió per a aquests estats. A la mort de Felip (1506), Ferran governà Castella novament, però el 1516 morí a Madrigalejo (Extremadura); així subratllava l’absentisme respecte als seus estats patrimonials.

Vers la unitat dinàstica d'Espanya

Durant una bona part del segle XVI els regnes peninsulars de la monarquia hispànica tingueren una etapa de progrés demogràfic i econòmic; assoliren prop dels 10 milions d’habitants, bé que repartits molt diversament, car, mentre els dominis castellans oscil·laven en els set milions i mig, la resta del país sobrepassava poc els dos milions, i a Catalunya només corresponien uns 330.000 habitants. L’ampliació de la demanda interior i del mercat americà afavoriren l’increment de rompudes agrícoles i una certa activitat, bé que molt minsa, de tipus industrial. Amb Carles I (1517-56) s’inicià l’etapa imperial que el 1516 heretà el govern efectiu de les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, jurídicament a mans de la seva mare Joana. Interinament (1516-17), els regnes foren governats pels regents cardenal Cisneros, a Castella, i Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, a la corona catalanoaragonesa. A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I (1519), els regnes hispànics, llevat de Portugal, s’incorporaren en règim d’unió personal a l’Imperi, que s’amplià amb la conquesta del continent americà. L’origen estranger i l’absència del monarca durant els primers anys de regnat contribuïren a l’esclat de grans moviments revolucionaris, tant als regnes de Castella (les Comunitats de Castella, 1520-21) com a la corona catalanoaragonesa (les Germanies, 1519-23). Consolidada la seva autoritat, l’emperador organitzà l’administració dels seus estats, sota la iniciativa del gran canceller Mercurino Gattinara, respectant la peculiaritat de cada regne que tenia els seus organismes propis; creà el Consell de Cambra, adjunt al de Castella, i el Consell d’Índies (1524), que organitzà l’administració colonial. La política colonial millorà les finances, bé que aquestes estigueren sempre en mans dels grans banquers alemanys (Fugger-Welzer). Els regnes hispànics de la monarquia, però especialment, des de ben aviat, Castella, assumiren la política exterior dels dominis de la casa d’Àustria, la qual perllongava en alguns aspectes la de la corona catalanoaragonesa: consolidació del domini d’Itàlia amb la conquesta de Milà i defensa de la Mediterrània occidental contra la doble amenaça dels barbarescs i de llurs aliats els turcs. El domini d’Itàlia restà assegurat després de la batalla de Pavia (1525) i de la pau de Cambrai(1529), bé que la rivalitat amb França pel control de la península italiana es mantingué fins al tractat de Cateau-Cambrésis (1559). Contra els musulmans, la conquesta de Tunis (1535) fou neutralitzada pel fracàs davant Alger (1541).

L’imperi colonial en temps de Felip II

© Fototeca.cat

Les conquestes a Amèrica tingueren el màxim esplet en aquest període; les conquestes de Mèxic per Cortés (1520) i de l’imperi inca per Pizarro (1532) incorporaren grans estats als seus dominis i permeteren l’estructuració dels virregnats de Nova Espanya (1535) i del Perú (1542). Fou, però, una empresa de caire netament castellà, car foren inútils les demandes dels altres estats peninsulars (com Catalunya, 1522) per tal d’obtenir participació en les noves empreses. També és remarcable la política d’acostament a Portugal, que tingué com a resultat la unió del darrer dels regnes hispànics a la monarquia dels Habsburg i de les seves possessions d’ultramar el 1580. Carles I es casà amb Isabel de Portugal, i llur filla Joana, casada amb el príncep Joan de Portugal, havia d’ésser mare del rei Sebastià. Les abdicacions de Carles (1555-56) originaren la separació de la branca alemanya dels Àustria i la vinculació dels Països Baixos a la monarquia austríaca hispànica. Felip II (1556-98) fou un monarca dedicat personalment a les tasques burocràtiques de govern, juntament amb els seus secretaris d’estat. Els corrents polítics dits liberals (Éboli) o conservadors (Alba) eren més aviat fraccions aristocràtiques sense cap contingut polític precís. Durant el seu temps tingué lloc el problema morisc (revolta a Las Alpujarras, en 1568-70, on la minoria de moriscs granadins, no assimilats al país, actuaren com a cinquena columna en la lluita mediterrània contra els barbarescs i turcs) i les alteracions d’Aragó (1591-92) per les rebel·lions dels ramaders pirinencs de la Ribagorça contra els moriscs de la vall de l’Ebre, pel terror exercit pels senyors contra llurs vassalls i finalment per l’afer del secretari Antonio Pérez, que donà ocasió a Felip II per a intervenir-hi, i modificà els furs aragonesos a les corts de Saragossa del 1592. A l’exterior, el perill turc, després d’algunes derrotes, fou contingut a la batalla de Lepant (1571). El 1580, Felip II, combinant els seus drets legítims (com a net del rei Manuel, per la seva mare Isabel de Portugal) amb l’acció militar, fou proclamat rei de Portugal, mitjançant la conservació de l’autonomia interior de Portugal i del seu imperi. Aquesta unió i l’augment de les arribades d’argent a la corona de Castella feren possible una política exterior intervencionista, dirigida contra els rebels holandesos, Anglaterra i els protestants francesos. Aquesta política feu fallida a partir del 1588 (Armada Invencible) i, amb la pau de Vervins (1598), Felip II mateix preconitzava una línia més pacífica. El comerç amb Amèrica i amb Àsia, controlat pels ports de Lisboa, Cadis i Sevilla, transformà la Península en un dels centres de l’economia europea, bé que, a les acaballes del segle, la corona de Castella s’orientà vers una crisi agrícola i financera greu i la competència holandesa creixent a l’Extrem Orient trencà el monopoli portuguès. Els països de la corona catalanoaragonesa, en canvi, mantingueren, fins el 1630, una activitat econòmica relativament notable.

Formació de la monarquia hispànica

© Fototeca.cat

La crisi del segle XVII

El segle XVII fou una etapa de crisi econòmica i política que, amb diferent intensitat i cronologia, afectà tots els regnes hispànics. La disminució de la població —agreujada des del 1609 per l’expulsió dels moriscs, que privà l’agricultura d’uns 275.000 treballadors diligents, 117.000 dels quals del País Valencià—, la despoblació del camp (sobretot a Castella), la caiguda del comerç d’Amèrica i d’Orient, la creixent intervenció dels estrangers en el camp econòmic i la inflació de la moneda de coure foren factors i aspectes complementaris d’una mateixa realitat. Mancava unitat estatal i els diversos regnes (Portugal; Castella, amb Navarra; els regnes de Catalunya-Aragó) tenien un sol monarca, però continuaven amb autonomia econòmica (moneda pròpia, duanes entre els regnes), corts independents, resistència a intervenir en la política exterior no pròpia del regne, etc. Això explica la resistència de Portugal, Catalunya i Aragó a participar en empreses de la monarquia hispànica, sobretot des del moment que els afers d’Itàlia (1554) deixaren de dependre del Consell d’Aragó. Els esforços de la monarquia per augmentar els imposts sobre una economia en dificultats incrementaren les tensions socials i polítiques.

Al primer terç del segle XVII l’ordre institucional dels Àustria entrà en crisi. La política era dominada per l’aristocràcia castellana a través del règim de privats. Al mateix temps, els regnes no castellans manifestaven llurs recels i llur temor davant la castellanització política i lingüística de la monarquia. La política exterior, més inoperant que pacifista, del duc de Lerma restava contraposada per les directrius expansionistes tant a Amèrica com als regnes peninsulars dels representants del nacionalisme castellà. Per a Felip IV (1621-65) i per al seu privat, el comte duc d’Olivares (1621-43), la reforma interior de Castella i la reestructuració de la monarquia vers un sentit de centralisme autoritari eren dos elements de servei d’una política exterior de prestigi que suposava la intervenció en la guerra dels Trenta Anys (1618-48) per mantenir l’hegemonia europea de les dues branques dels Àustria, la renovació de la guerra contra Holanda (1621-48) i, a la llarga, la lluita contra França (guerra oberta del 1635 al 1659). El fracàs de la reforma interior de Castella —imposicions i reforma fiscal, misèria i despoblació presentades pel Consell de Castella al rei el 1619— i el refús de la corona de Catalunya-Aragó a acceptar les mesures castellanes —en especial de Catalunya, per la seva crisi industrial i comercial, palesa en les corts del 1626— foren causa que Olivares optés per una política d’imposts elevats i una posició d’enemistat envers Catalunya. L’evolució negativa de la guerra contra França i l’empitjorament de les relacions del govern amb Catalunya i Portugal culminaren en la crisi del 1640. El pas de Catalunya a la protecció francesa (1640-52) fou seguit per la independència de Portugal (no acceptada fins el 1668, en la pau de Lisboa). Revoltes i conspiracions semblants, bé que fallides, tingueren lloc a Andalusia (1641), Aragó (1648), Nàpols i Sicília (1647-48). La decadència internacional de la monarquia fou reconeguda pels tractats de Westfàlia (1648) i dels Pirineus (1659); aquest darrer acceptava la separació de Catalunya —que des del 1652 s’havia reintegrat a la sobirania de Felip IV— dels comtats de Rosselló i part del de Cerdanya, annexats per França.

Les possessions hispàniques a Europa (1659-1714)

© Fototeca.cat

Superada la crisi de mitjan segle, els regnes de Castella i de Catalunya-Aragó aconseguiren un cert respecte a l’autonomia (neoforalisme de Carles II, 1665-1700) i la reconeixença de la represa econòmica que experimentaven vers el 1680 els regnes o estats litorals en contraposició amb el punt més baix de la decadència castellana. El control de l’aristocràcia sobre l’estat es traduí en la substitució del valido, home de confiança del rei, pel primer ministre, designat per l’acord dels diferents grups nobiliaris. Tanmateix, la corona catalanoaragonesa havia palesat una voluntat d’intervencionisme polític, amb l’ajut donat a Joan Josep d’Àustria per esdevenir primer ministre (1669, 1677). Els temors d’un repartiment de l’imperi hispànic, a la mort de Carles II, entre França, Anglaterra i els Països Baixos portà alguns cortesans i el mateix rei a designar hereu el duc d’Anjou, net de Lluís XIV de França, contra les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria.

La guerra de Successió

La successió borbònica a les corones de Castella i de Catalunya-Aragó produí una llarga guerra (1701-14) que alterà essencialment llur estructura interior. Com a conflicte internacional, s’oposaren les potències borbòniques —França, Espanya— a la Gran Aliança, que lluitava contra l’hegemonia francesa, per l’equilibri de poders i l’accés del comerç d’Amèrica. Els tractats d’Utrecht i de Rastatt (1713-14) significaren una desmembració de l’imperi europeu a favor d’Àustria i el refermament del poder marítim de la corona anglesa: cessió de Menorca, Gibraltar i privilegis comercials. El conflicte esdevingué aviat una guerra civil. L’arxiduc Carles, aliat amb Portugal, fou ajudat, ultra per alguns partidaris castellans, per la corona catalanoaragonesa (des del 1705). La victòria borbònica a la batalla d'Almansa (1707) fou seguida per l’establiment d’un règim d’absolutisme centralista, imposat per la conquesta militar, al País Valencià i a Aragó. La nova victòria a Villaviciosa (1710) i l’evolució política internacional a partir del 1711 provocaren la retirada de l’arxiduc i l’abandó dels seus partidaris peninsulars. Catalunya (1713-14) i Mallorca (1715) foren ocupades per les tropes borbòniques, i hi fou establert un règim semblant a l’imposat a València i a Aragó. A la fi de la guerra, Felip V governava a Europa un estat menys extens que el dels Àustria —reduït aproximadament als límits actuals— però molt més centralitzat i amb poders més grans.