Fa una panícula dreta, laxa i groguenca. Es fa en terrenys esteparis secs. Amb l’espart hom fa cordes, cabassos, catifes, etc, i també paper. A l’època romana s’anomenà Campus Spartarius, per l’abundor d’espart, la zona compresa entre la badia de Santa Pola (Baix Vinalopó) i el riu d’Almanzora (Andalusia) i, cap a l’interior, fins a l’altiplà de la Manxa. Hom creu que l’aprofitament de l’espart a gran escala fou degut als cartaginesos, i les fonts històriques esmenten ja el Camp Espartari a mitjan s III aC. El centre comercial era Cartago Nova (Cartagena), la qual a vegades era anomenada també Carthago Spartaria. Actualment l’espart bord és abundant al Baix Cinca i altres comarques de clima continental, i l’espart ver, de tendència marítima, ha remuntat la costa catalana fins al coll de Balaguer, procedent del País Valencià, on durant temps ha substituït garrigues degradades. La vall de Cofrents, vora el Xúquer, la conca del Vinalopó i el Baix Segura en són les àrees de dispersió. La seva demanda tradicional per a cordam i sàrries, estores i espardenyes, de caire menestral, tingué molt d’increment a partir de la Segona República Espanyola per a l’obtenció de pasta de paper més barata, però la normalització del mercat, amb la importació de pastes de qualitat, ha fet minvar tant la producció regular d’espart, que la seva recol·lecció gairebé ha desaparegut dels Països Catalans, malgrat que, només al País Valencià, cobreix unes 17 000 o 18 000 ha.
m
Botànica