És probable que les primeres fulles fossin, en època prehistòrica, d’una fusta dura, com ho són encara les d’alguns pobles de cultura primitiva. Les més antigues conservades són de coure, després de bronze, més endavant de ferro i finalment d’acer. Als segles XI-XII l’espasa, de vegades dita bran (que és pròpiament la fulla), tenia pom, braços, mantí o guarnició i foure o beina; sovint era d’una gran riquesa; la part superior era anomenada boca, i la inferior, ercontera, guaspa. Al segle XV els tipus d’espasa eren molt variats, amb mides que oscil·laven entre 1,40 i 0,75 m de llargària (les més llargues eren pròpies de la lluita a cavall i les més curtes de la lluita a peu). El puny ha estat tractat com a objecte d’art moltes vegades; en són exemples les espases de Carlemany i de Lluís XV (Musée du Louvre).
Des d’èpoques remotes (almenys des dels temps de l’imperi hitita) aquesta arma ha estat envoltada de simbolismes i de llegendes. Això ha fet que les espases més famoses en la història i la literatura fossin designades amb un nom propi, com la Nothung de Sigfrid, l’Excalibur del rei Artús, la Joyeuse de Carlemany, la Durendal de Rotllan, l’Hauteclaire d’Oliver, la Colada (presa a Berenguer Ramon II a Tévar) i la Tizona, ambdues del Cid. En la història catalana són famoses sobretot la Tisó, espasa de què Jaume I se serví en un dels episodis del setge de Borriana (1233) i que abans era guardada a Montsó, probablement la mateixa Tizona del Cid, passada al casal de Barcelona a través del matrimoni de Maria, filla d’aquest, amb Ramon Berenguer III; i la de Sant Martí, vinculada a la llegenda del drac de Vilardell, que brandà l’infant Alfons a la batalla de Lucocisterna (1324). L’espasa era un element essencial en la cerimònia de fer cavaller, i també en les coronacions solemnes dels reis. En aquest darrer cas un dels personatges més importants del seguici reial duia l’espasa en forma ostensible davant el sobirà.