L’esperança cristiana es fonamenta en la resurrecció de Crist, signe de la transcendència de l’acció de Déu i, alhora, penyora de la seva realització per a l’home. Per això el creient, alhora que no pot deixar de mantenir l’esperança, tampoc no pot fer de l’objecte d’aquesta quelcom posseït o manipulable, ni, per això mateix, es pot abandonar a la passivitat alienadora d’una simple espera, ans s’ha d’esforçar responsablement (com a expressió de la seva mateixa esperança) en la construcció d’un món més d’acord amb el regne de Déu. L’Església esdevé comunitat de la salvació perquè, tot portant la figura d’aquest món, que passa, posseeix la penyora de l’Esperit i es deleix per les realitats permanents, a les quals s’encamina. Sabent que és salvada per gràcia, la comunitat creient sap que la salvació és assolida en l’esperança, i, així, tenir l’esperança de la salvació és ésser salvats en l’esperança. Aquesta esperança té com a objecte, més que no pas un món futur, el futur d’aquest món, futur que no s’identifica amb cap utopia ni quiliasme, sinó que, com a futur absolut, és una nova creació (un “cel nou” i una “terra nova”) que el Déu i Pare del Ressuscitat obrarà, tot assumint-lo, damunt l’esforç de l’home. La importància teològica de l’esperança (com a moment intrínsec i essencial de la mateixa fe), que una certa tradició intel·lectualista i una certa comprensió estàtica del misteri cristià havien oblidat, ha estat subratllada contemporàniament a tots els nivells eclesials; en la teologia, cal destacar aportacions tan madures com la Theologie der Hoffnung (‘Teologia de l’esperança’, 1964), de Jürgen Moltmann.
f
Cristianisme