Esplugues de Llobregat

Panoràmica d’Esplugues de Llobregat

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Llobregat.

Situació i presentació

El terme municipal, el més petit de la comarca, se situa al Pla del Llobregat. És parcialment accidentat pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Pere Màrtir (389 m), de la serra de Collserola, on trobem el turó de Picalquers, el coll de Finestrelles (per on passava lsantic camí de Pedralbes), la Plaça de les Bruixes i el turó del Temple, anomenat al segle XVIII Puig Marrobí (268 m). El relleu és brusc a la zona més alta, i baixa després en relleus suaus. El municipi confronta a llevant amb els antics termes de Sarrià i de les Corts de Sarrià, avui incorporats a Barcelona, i amb el municipi de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès); a migdia, a la Gavarra, el termenal separa Esplugues del municipi de l’Hospitalet i del de Cornellà, així com un petit sector el separa de Sant Joan Despí al SW. A ponent, el límit passa pel torrent de la Fontsanta, entre Sant Just Desvern i Esplugues.

Les aigües que s’escorren pels vessants de Sant Pere Màrtir han obert esvorancs, alguns dels quals ben importants, en els terrenys d’al·luvió quaternaris de la part baixa del terme i han format el torrent d’Esplugues, que travessa al llarg el terme municipal; el de la Fontsanta (dit torrent de Gotremon al segle XI), el de Can Clota, el de Ca n’Oliveres i el de Can Rigald. El torrent de Sant Pere Màrtir, que es forma als vessants de migdia d’aquesta muntanya i que rep per l’esquerra el torrent de Cucales, desguassa prop de l’antic camí ral al Torrent Gornal, al límit amb l’Hospitalet de Llobregat.

La constitució geològica del terme recull mostres de les diferents fases geològiques que s’han produït, però la capa que ocupa més extensió és la de l’era quaternària, constituïda per terres d’al·luvió, de poca duresa i molt bones i aptes per a l’agricultura. Destaquen també els materials de l’era primària, dels quals està formada la major part de la serra de Collserola. Fins al segle XVIII, que fou construïda la carretera general (avui N-II) en temps de Carles III, la via principal de comunicació era el camí ral (d’origen antic, probablement usat ja en època romana) que passava pel raval de Sant Mateu i per Sant Just, en direcció a Sant Feliu i Martorell. El camí que pel coll de Finestrelles venia de Pedralbes enllaçava amb el camí ral sota Picalquers, al raval de Sant Mateu. Actualment, Esplugues resta al bell mig de l’encreuament de l’autopista de Martorell A-2 amb la ronda de Dalt (B-20), la carretera N-340 cap a Tarragona i la C-245 cap a Castelldefels. Hi ha una estació del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, Can Vidalet. A més, les comunicacions amb Barcelona i amb d’altres municipis de la comarca es veuran millorades amb la instal·lació del Trambaix (tramvia lleuger).

El topònim d’Esplugues, documentat al segle X, per la seva etimologia significa ‘’coves, cavitats”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

La població

Respecte a la població (espluguins), sabem per informació de l’Arxiu Parroquial que a mitjan segle XIV hi havia uns 90 habitants, que a la primeria del XV havien augmentat a 115 (1411). El 1705 hi havia 120 h i 87 el 1718. Al llarg d’aquest segle i en el següent la població tendí a augmentar considerablement: el 1757 hi havia 300 habitants; el 1787 n’hi havia 717; el 1804, 621, i el 1860 n’hi havia 881. Poc després de començar el segle XX s’arribà als 1.300 h, i entre el 1920 i el 1924 es passà de 1.504 a 1.800 h, per assolir la xifra de 3.641 el 1936. En aquests anys el creixement fou produït per la immigració, sobretot de les comarques tarragonines, però també es produïren les primeres onades procedents de llocs forans de Catalunya. El 1949 constaven en el cens 4.600 h, i a partir del decenni dels cinquanta el creixement demogràfic assolí cotes altíssimes per causa d’una gran immigració procedent, sobretot, d’Andalusia, Extremadura, Galícia i les dues Castelles. Molts andalusos s’establiren, per exemple, al barri de Can Vidalet, limítrof amb l’Hospitalet, on la densitat de població és més alta que a la resta d’Esplugues i on l’existència del Torrent d’en Farré, que travessa la població, no en va permetre continuar l’expansió. Així, el 1960 es registraren 12.393 h i el 1965, 18.564. En el període 1970-75 la població passà de 29.474 a 38.318 h. Des de l’any 1975 fins a l’inici del segle XXI la població va continuar creixent, com ho mostren els registres del 1981, amb 46.079 h, el de 1991, amb 48.310, i el del 2005, amb 46.550 h.

L’economia

La major part de la superfície del terme va ser ocupada per l’agricultura fins els anys cinquanta. La impossibilitat de transformar les terres de conreu en regadiu, en construir-se tots els canals de reg pels municipis plenament dèltics, va perpetuar l’agricultura bàsicament de secà. Els conreus principals eren els cereals, i també era important la vinya i secundàriament els fruiters. Madoz esmenta també els llegums. La fil·loxera hi arribà, vers el 1888 i anys posteriors, i assolà la vinya, que es replantà amb noves varietats i peus americans, però ja no tornà a tenir la importància d’abans; fou substituïda en una bona part per garrofers. Als llocs de semiregadiu de la part baixa del terme les verdures d’hortalisses es continuaren portant als mercats de Barcelona, i també la fruita, des d’aleshores més abundant. Actualment l’agricultura pràcticament ha desaparegut (només s’hi dedica el 0,38 % de la població ocupada). L’escassa extensió del terme és ocupada gairebé del tot per la indústria, els habitatges i les urbanitzacions de la part alta. Abans dels anys cinquanta la indústria era limitada a algunes bòbiles i forns d’obra, que aprofitaven les argiles i margues tan abundoses en el municipi. Aprofitant la qualitat argilosa del sòl d’Esplugues, l’any 1873 va ser construïda la fàbrica de ceràmica Pujol i Baucís, que seria ampliada posteriorment, l’any 1913 (va ser clausurada el 1984). Els anys cinquanta s’inicià la industrialització del municipi, paral·lela al creixement demogràfic produït per la immigració. El 2001 la indústria ocupava el 26,2% de la població treballadora, i s’estenia sobretot pel barri de la Plana i a la zona limítrofa amb Cornellà, al barri del Gall, nom que prové de l’antic emplaçament de la fàbrica Pastas Gallo. Entre els diferents sectors destaquen el farmacèutic, el d’aparells electrodomèstics (l’empresa Braun era el 1998 la que tenia més treballadors del municipi), el de manteniment i reparació de vehicles de motor, el de les arts gràfiques, el de fabricació de peces amb matèries plàstiques, el de la confecció, etc. La indústria ceràmica, sempre present a la vila, ha desaparegut. Al municipi hi havia hagut uns estudis cinematogràfics dedicats en exclusiva al western, coneguts popularment com a Esplugues City. El sector terciari ha esdevingut el més important, amb el 64,5 % de la població ocupada el 2001. El comerç ha rebut un impuls els darrers anys del segle XX, amb la instal·lació de diversos mercats (el de la Plana, el de Can Vidalet i el del carrer d’Àngel Guimerà) i la promoció de noves zones comercials (carrer d’Àngel Guimerà, rambla de la Verge de la Mercè, etc.). A més, des del 1988 se celebra una fira multisectorial biennal (Firesplugues) i el certamen Passarel·la, també cada dos anys. Pel que fa als serveis, disposa de diversos centres hospitalaris, dels quals destaca l’hospital infantil de Sant Joan de Déu, just al límit amb el terme de Barcelona, que té a més un campus universitari on s’allotja l’Institut Borja de Bioètica, depenent de la Universitat Ramon Llull. A banda de l’ensenyament superior, hi ha un bon nombre d’escoles que cobreixen l’educació fins al batxillerat i la formació professional. Hi ha també diverses instal·lacions esportives, entre les quals destaquen les de la Direcció General de l’Esport (organisme que té també al municipi la Residència Blume per a esportistes), les del Club de Tennis Ciutat Diagonal, les del Club La Mallola i les del Casal Gris.

El poble d’Esplugues de Llobregat

Morfologia urbana

Històricament, al poble d’Esplugues de Llobregat (110 m d’altitud) es diferencien tres nuclis de gènesi distinta. El de la Sagrera, entorn de l’església parroquial, és, probablement, el més antic; el raval de Sant Mateu, format sota el castell de Picalquers, és a l’indret per on discorria l’antic camí ral. Aquest segon nucli perdé la primacia quan, en temps de Carles III, es construí la carretera de Madrid (1763), on es formà un nou raval a migdia dels altres dos nuclis antics. A la carretera de Madrid, que des de la darreria de segle al seu pas per la població s’anomena de Laureà Miró, va ser construït aleshores l’Hostal Nou de Picalquers. Aquest mas, convertit avui en casa de la vila, és l’edificació més antiga d’aquest sector de la població. Al sud-oest, seguint l’eix de la carretera de Cornellà (C-245), s’han format els barris contemporanis de la Plana i de Montesa, mentre que el de Can Vidalet, al sud-est, és una prolongació del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat. Els barris de Can Clota i Can Cervera són vora d’aquests masos.

El nucli antic de la Sagrera avui resta apartat del brogit de la població moderna, i més encara pel fet que l’autopista de Martorell l’envolta per la part de tramuntana. L’església parroquial de Santa Maria Magdalena, a la plaça del Pare Miquel d’Esplugues, antigament dedicada a Santa Maria, és documentada el 1059. Era edificada en un alou que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, des del segle anterior, i com a parròquia en depenia. L’11 d’octubre de 1103 va ser solemnement consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona. Fins al segle XVII l’abadessa de Sant Pere tingué el privilegi de presentació de rector. Sembla que l’església d’Esplugues sempre ha estat emplaçada al mateix lloc d’origen, malgrat que ha estat reconstruïda diverses vegades, la darrera de les quals el 1864. L’edifici segueix la tradició de les esglésies d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada. L’església és dedicada, també, a sant Mateu. En l’actualitat, per causa del gran creixement demogràfic dels darrers anys, hi ha dues noves esglésies parroquials, la de Sant Mateu, al barri de la Plana, i la de Sant Antoni de Pàdua, a la barriada de Can Vidalet.

La majoria d’edificis d’interès històric del poble d’Esplugues són a la Sagrera. Trobem instal·lat a l’antic Mas Colomer el convent de monges dominiques de Santa Maria de Montsió (conegut darrerament com a Can Casanoves). La comunitat hi és des del 1947; les obres d’adaptació de l’antic mas foren realitzades per Lluís Domènech i Montaner; hom hi traslladà de l’anterior emplaçament del convent (a la Rambla de Catalunya, de Barcelona) el claustre gòtic, magnífic exemplar de la primeria del segle XV. Una altra casa antiga és Can Cortada, documentada des del segle XVI, amb grans balconades, galeries laterals i voltada de jardins. Havia estat propietat dels barons de Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, encara que no n’era fill, hi sojornà sovint: el seu famósCalaix de Sastre, obra que durant molts anys es guardà en aquesta casa, conté diverses referències a Esplugues. Al costat de l’església hi ha Can Pi, mas de tipus basilical, que el 1516 era d’Antoni Guasc, el qual pagava els delmes i les primícies a Sant Pere de les Puelles. Fins el 1936 guardà una bona biblioteca i l’arxiu familiar, força important. A Can Ramoneda, mas que és documentat al segle XIV, l’escultor Xavier Corberó hi té emplaçada una exposició permanent de la seva obra. Dins el mateix nucli d’Esplugues hi ha, encara, Can Cargol i Can Bielet. Més a llevant hi ha Can Fàbregues, del segle XV. La casa és coneguda també per Ca n’Hospital, perquè havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat de Barcelona.

Un dels edificis més remarcables i emblemàtics és Can Clota. És documentat al segle XIV, però la construcció actual data del segle XVIII. De tres nivells i amb una torre carrada, té una capella del segle XVII que fou renovada el 1941. Al jardí destaca el llac rodejat per una galeria d arcs. Vers el 1788 passà a mans del baró de Vilagaià i posteriorment als seus successors. El casal que és conegut com la Torre dels Lleons sembla que correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers. La propietat va ser adquirida per Jacint Esteva i va ser urbanitzada en el marc del sorgiment de la Ciutat Diagonal. A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume. La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers, són uns paraments a la part inferior de la construcció, que potser són els antics estables per a cavalls. Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona, per la qual cosa és probable que en procedeixin.

L’antiga torre o castell de Picalquers constituïa una quadra senyorial que posseïa la propietat d’una part important del terme municipal. Va romandre a mans de la família Picalquers fins que l’any 1325 va ser venuda a Pere Terrè, membre d’una família de ciutadans barcelonins. A mitjan segle XVII, la torre de Picalquers, amb els censos, les terres i altres drets que incloïen l’Hostal de la parròquia, va ser donada per Eugènia Terrè a Josep d’Àrdena, el seu nebot, comte de Darnius i capità general de Catalunya. La propietat va passar per línia familiar als Taberner; l’últim titular de família fou Joan Baptista Martorell i Fivaller, comte de Darnius i duc d’Almenara Alta. Picalqués fou sovint visitat pel poeta Víctor Balaguer.

El Casal de Cultura Robert Brillas, que té a la llinda de la porta la data de 1808, és un edifici concebut com a masia, adaptat per la família Brillas com a celler el 1888. Al principi del segle XX fou reformat al gust modernista. Des de la seva creació (1906) fins al 1923, l’entitat cultural L’Avenç utilitzà Can Brillas com a seu social. Actualment és el Casal de Cultura municipal. Can Tinturé és una magnífica casa del 1898, amb elements d’inspiració neoclàssica. Un altre dels elements interessants del nucli d’Esplugues de Llobregat són els forns i la xemeneia de l’antiga fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis (la Rajoleta). El seu establiment data del 1850, tot i que els primers forns són del 1858. Al final del segle XIX, l’epoca d’esplendor de la fàbrica va coincidir amb el millor període del Modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rigalt, etc., van nodrir les seves obres amb peces ceràmiques fetes a Pujol i Bausis.

El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l’àrea metropolitana i l espai verd urbà més important d’Esplugues. No es conserva documentació del seu origen, però possiblement ja existia a mitjan segle XIX, tot i que potser va ser remodelat vers el 1920. Antigament la finca comprenia les cases senyorials de Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Després de la guerra civil de 1936-39, les cases foren enderrocades, menys Can Vidalet, i part de la finca va ser urbanitzada. Al parc, d’inspiració romàntica, destaquen un llac, el templet d’estil neoclàssic, el safareig i l’edifici de Can Vidalet.

La cultura i el folklore

De les nombroses entitats culturals, cíviques i esportives de què disposa el poble cal destacar el Centre Cultural l’Avenç, que aplega una sala d’actes per a teatre i cinema, i la Societat Coral Centenària La Coloma, que va ser fundada el 1860. A més del centre Sociocultural Molí-Cadí hi ha el Casal de Cultura Robert Brillas, que acull l’Arxiu Històric Municipal i el Museu de Ceràmica, inaugurat el 2003 en un centre situat a Can Tintoré. Entre les diverses festivitats d’Esplugues de Llobregat cal destacar el Carnestoltes, amb els diables, els grallers, els “poca-soltes”, els gegants (Marteta, Mateu, Quim i Caterina) i la Fal·lera. Pel juliol se celebra la festa de l’antiga patrona santa Magdalena, i la festa major és per sant Mateu, al setembre.

Altres indrets del terme

La muntanya de Sant Pere Màrtir (399 m d’altitud), anomenada antigament puig d’Òssa, rebé el nom actual d’una ermita que hi fou erigida a la primeria del segle XVII pels dominics de Santa Caterina. La imatge del sant que hi havia va ser traslladada a Esplugues abans del 1792. El lloc, que ja havia estat fortificat durant la guerra dels Segadors (el 1652 el mariscal La Motte s’hi feu fort per a socórrer Barcelona, assetjada per les tropes castellanes), també fou escenari de lluita en la guerra de Successió i en la del Francès. En la primera guerra Carlina s’hi col·locà un telègraf òptic per establir comunicació des de Barcelona amb Martorell. Els militars hi feren algunes reformes el 1854 i ocuparen l’edifici encara en 1855-56, però després l’arruïnaren i l’abandonaren. Sota el cim hi ha situat un gran dipòsit d’aigua del Llobregat per al forniment de Barcelona. A la part alta del terme municipal, als vessants de Sant Pere Màrtir, s’han anat formant les urbanitzacions de Finestrelles, la Miranda, la Ciutat Diagonal i la Mallola, totes elles situades a la part de sobre de l’autopista AP-2.

La història

La primera menció documental d’Esplugues és del segle X. El lloc és esmentat el 964 en la donació que fa un tal Dac a l’església de Sant Miquel de la ciutat de Barcelona de tots els béns que posseeix dels seus avantpassats al terme d’ipsas Esplugas. El 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill de Guifre Amat i la seva muller Riquilda, uns alous a Esplugues. Al llarg del segle XI hi ha diversos documents que fan referència a donacions i permutes de terres a Esplugues, la majoria de vegades a l’església de Santa Creu de la ciutat de Barcelona i al monestir de Sant Pere de les Puelles. Esplugues de Llobregat formà part, com a lloc forà del territori, de la ciutat de Barcelona, per la qual cosa fou poble de jurisdicció reial. Abans del segle XIV pertangué a les Franqueses del Llobregat i els seus habitants foren lliures de tota mena de lleudes reials, mesuratge o dret de cops i altres tributs, i eren sota la jurisdicció del batlle reial de les Franqueses del Vallès, el Llobregat i el Maresme. El règim local observà el costum general de regir-se per universitat o comú, amb l’administració del municipi feta per síndics, jurats i prohoms elegits comunalment. Totes aquestes institucions romangueren vigents fins als decrets de Nova Planta del 1716. El capbreu que va manar realitzar el rector de la parròquia l’any 1485 indica l’existència d’una estructura de la propietat de la terra similar a la resta de pobles de la comarca. El domini directe de la terra va quedar concentrat en un nombre reduït de propietaris, entre els quals destaquen per la seva importància el monestir de Sant Pere de les Puelles i la torre o castell de Picalquers. Els pagesos del terme es repartien el domini útil dels masos, a canvi del pagament dels censos, delmes o tasques.