Aquesta expressió forma part de la terminologia pròpia d’alguns enfocaments psicopedagògics cognoscitivistes. El conjunt d’esquemes de coneixement d’un individu en configura l’estructura cognoscitiva. Es tracta, doncs, d’estructures mentals de coneixements que incorporen informacions provinents de l’exterior i les emmagatzemen en la memòria connectant-les amb altres elements de l’estructura cognoscitiva. Els esquemes de coneixement són estructures dinàmiques que es poden anar modificant com a resultat d’un procés d’aprenentatge. Com més informació contingui un esquema de coneixement, com més estigui relacionat amb altres esquemes i, en definitiva, com més s’ajusti a la realitat, més capacitat d’enriquiment i de transferència tindrà. La modificació dels esquemes de coneixement provocada per l’adquisició de nous aprenentatges segueix un procés marcat per tres fases: un equilibri inicial —fase prèvia a l’aprenentatge—, un desequilibri —fase del procés d’aprenentatge— i un reequilibri posterior —fase final de l’aprenentatge—.
m
Psicologia
Pedagogia