La part central del citoplasma (centroplasma) és ocupada per filaments o corpuscles d’ADN (nucleoide), no separats de la resta del citoplasma, que és dens, sense orgànuls, només en algun cas amb vacúols gasífers, però d’aspecte granulós degut a inclusions de cianoficina, volutina i glicogen. Ultra la clorofil·la a, contenen pigments blaus (ficocianina) i vermells (ficoeritrina), a més de carotens diversos. La diferent proporció d’aquests pigments pot donar a les cèl·lules colors des del verd blavós (que justifica el nom d’algues blaves o cianofícies), verd maragda o gris verdós, fins al vermellós. Les cèl·lules, arrodonides o discoides, presenten una paret cel·lular que consta d’una capa interna d’estructura semblant a la de la membrana bacterial (trama de polisacàrids units per polipèptids), i una capa externa de substàncies pèctiques, que formen la beina (que pot mancar a les cèl·lules nues); aquesta beina es pot presentar en forma gelificada (formant un embolcall mucilaginós) o densa, com una pel·lícula perifèrica, i en tots dos casos pot ésser transparent o brunenca. Les cèl·lules són solitàries, reunides en colònies per l’embolcall gelatinós, o bé agrupades en filaments (tricomes) simples o, més rarament, proveïts de falses ramificacions o de ramificacions veritables. No presenten mai flagels, i solament els tricomes sense beina, com Oscillatoria, presenten un curiós moviment de lliscament, girant sobre l’eix longitudinal. Qualsevol cèl·lula manté la capacitat de divisió, que té lloc per creixement centrípet d’un septe, prèvia divisió del nucleoide. El procés és anomenat escissió. Els tricomes es fragmenten fàcilment al nivell de cèl·lula especialitzada (disjuntors i necridis). Fragments de tricoma poden sortir de la beina i allunyar-se reptant; són els hormogonis. Cal esmentar també la presència, en certs gèneres, de cèl·lules diferents no pigmentades, els heterocists, de posició intercalar o terminal, relacionats amb la fixació de nitrogen. Solament algunes espècies poden produir espores (endòspores o exòspores). És un grup molt antic, amb vestigis des del Precambrià (estromatòlits); ha evolucionat poc des de l’era Primària, però manté encara un gran èxit ecològic, lligat a la colonització de medis difícils, a l’escassetat d’enemics naturals i, en una part del grup, també a la capacitat per a la fixació de nitrogen. Rares a la mar (Oscillatoria rubescens al plàncton, Rivularia al litoral), habiten en medis inestables, com és ara bassals efímers, aigües d’estiu o pol·luïdes (on sovint s’acumulen formant flors d’aigua de conseqüències sovint greus), regalims i parets humides, sòls àrids, i fins en aigües termals o de salines (resistint temperatures de més de 60°C) o sobre la neu. Moltes estableixen simbiosis interessants: amb fongs, que originen certs líquens, amb briòfits (Anthoceros), amb pteridòfits (Azolla), amb fanerògames (Cycas), amb protozous i fins amb animals superiors (Bradypus, el peresós). Entre els quatre ordres coneguts es destaquen el de les croococcals i el de les hormogonals.
f
pl
Botànica