En contraposició a l'existència, l’essència ha estat interpretada per la tradició filosòfica occidental com a principi metafísic constitutiu del real, en el sentit que —a diferència de l’ésser diví, en què l’essència s’identifica amb l’existir— en l’ésser creat essència (quidditas) i existència (esse) es distingeixen, sia amb distinció real (Bonaventura, Albert Magne, Tomàs d’Aquino, Gaietà, Fonseca, els conimbricenses i els neotomistes), amb distinció formal (Duns Escot i escola escotista) o amb distinció de raó amb fonament real (Suárez i els seus seguidors); neguen tota distinció, o la redueixen a lògica purament, Averrois, Occam i els nominalistes. El fet que essència i existència es distingeixin, ni que sigui realment, no vol dir, tanmateix, que siguin separables en l’ésser concret, en el qual l’essència és vista com a determinació de l’existència que —com a il·limitada en ella mateixa— necessita, en l’ésser finit, ésser concretada en o per l’essència. En aquest sentit, l’essència correspon a la idea o al concepte singular de l’ens, i, tot i que pugui ésser entesa també com a pur possible, comporta sempre una intrínseca referència a l’existència. Des d’un punt de vista físic l’essència inclou totes aquelles propietats que se'n desprenen necessàriament i sense les quals no es podria realitzar físicament. Els filòsofs que segueixen Locke i Mill consideren, tanmateix, inútil i il·lusòria la investigació o discussió sobre l’essència de les coses, atès que el coneixement empíric només capta, en el real, fenòmens sensibles. Cal afegir a aquest coneixement, segons la tradició escolàstica, un altre d’essencial, sense el qual l’afirmació del real és purament relativa i oblida el caràcter de substancialitat, d’ésser en ell mateix, de l’objecte.
f
Filosofia