La psicoanàlisi, partint de les zones erotògenes, descriu cinc estadis afectius fonamentals: l'estadi oral (primer any de vida), en el qual el plaer, localitzat entorn de la boca, s’obté essencialment per l’acte de mamar; l'estadi anal (segon i tercer anys), en què l’interès es trasllada a les funcions d’expulsió d’excrements; l'estadi fàl·lic (quart i cinquè anys), caracteritzat per la prevalença dels òrgans genitals (penis i clítoris), per la tendència a la masturbació i pels desigs incestuosos, i en el qual es produeixen l’angoixa de castració i el complex d’Èdip, en els nois, i l’enveja del penis i el complex d’Electra en les noies; l'estadi de latència (des de cinc o sis anys fins a la pubertat), durant el qual la pulsió sexual és mitigada per influències socioculturals (família, escola, religió, etc.), i l'estadi genital (durant la pubertat), en què la sexualitat apareix ja en forma adulta. Cal no entendre aquests estadis rígidament, car es poden superposar o variar, segons els individus. Piaget, analitzant el desenvolupament intel·lectual de l’infant, estableix diversos estadis maduratius i els agrupa en períodes: el de la intel·ligència sensoriomotriu (fins a dos anys), el preoperacional (fins a set o vuit anys), el de les operacions concretes (fins a onze o dotze anys) i el de les operacions formals (fins a quinze o setze anys).
m
Psicologia