estadística

estadística (es), statistics (en)
f
Matemàtiques

Ciència, mètode, tècniques, operació d’anàlisi matemàtica, que permeten d’estudiar numèricament amb el màxim de precisió els fenòmens col·lectius incompletament coneguts.

Molt abans que les dades provinents d’observacions poguessin ésser estudiades rigorosament i científicament, els estats havien organitzat, amb més o menys cura, la recol·lecció pretesament exhaustiva de dades amb fins diversos, principalment per a les lleves militars i els imposts. És ben conegut el cens ordenat pels romans l’any 0; hom coneix, també l’existència d’elaboració de censos fa uns 4 000 anys a la Xina, i la Bíblia n'esmenta diversos en el llibre dels Nombres. L’estadística permet a l’administració de conèixer la situació de les persones i dels béns que hi ha sota llur jurisdicció. Sembla que el mot, en aquest sentit tècnic, fou proposat per primera vegada el 1748 per Achenwall, professor de la Universitat de Göttingen. Des d’aleshores, sense perdre el caràcter descriptiu i pragmàtic, el camp d’interès dels treballs estadístics s’amplià ràpidament vers la demografia, el comerç, l’economia, la sanitat, la indústria, etc, i es desenvolupà principalment a Anglaterra i a Alemanya. Restà, però, reduïda a la descripció de la potència dels estats, especialment de llur població, i encara més, de les qüestions de mortalitat. S'inicià l’organització dels primers serveis oficials d’estadística, però cal arribar a la fi del s. XVIII perquè l’estadística comenci a prendre un cert caire científic, entroncant-se amb el càlcul de probabilitats per la llei dels grans nombres, intuïda ja per Jakob Bernoulli el 1713. Laplace, Gauss, Poisson i molts altres són els artífexs d’aquest lligam entre l’estadística i la teoria de les probabilitats, mentre que Quételet i Cournot relacionen l’estadística científica amb les ciències humanes. Això no obstant, el veritable naixement de l’estadística fonamental com a ciència autònoma no es produeix fins a l’acabament del s. XIX, a la Gran Bretanya, amb els estudis biològics de F.Galton, que creà la biometria, i sobretot amb els de Karl Pearson, pare de l’estadística científica, als quals es deuen el conceptes fonamentals de la correlació i la regressió i la majoria de les tècniques d’anàlisi de l’estadística clàssica. El desenvolupament posterior de l’estadística, cada vegada més lligada a la teoria de les probabilitats en els seus aspectes teòrics, i de les seves aplicacions en tots els àmbits científics, tècnics, industrials, socials, etc, és espectacular. Han estat l’obra de molts matemàtics i enginyers de tots els estats i continents. Fóra molt llarga, doncs, la relació de noms que hom hauria d’establir per tal de tenir en compte tot el que ha estat fet durant el s. XX en el camp de l’estadística teòrica i aplicada; tanmateix, aquells qui influïren d’una manera més decisiva sobre els resultats posteriors foren R.A.Fisher, per l’amplitud de la visió teòrica i les aplicacions a la recerca científica, W.A.Shewhart i H.F.Dodge, per les aplicacions industrials, A.Wald, per la renovació de conceptes bàsics que introduí, A.N.Kolmogorov, per la fermesa de l’axiomàtica probabilística proposada, i G.Darmois, per la irradiació del mestratge. Per a l’estudi d’un fenomen de tipus col·lectiu hom pot començar establint una teoria, sense preocupar-se gaire de comprovar-ne l’adaptació a la realitat; és més raonable, però, de partir precisament de la realitat i efectuar observacions, sigui d’una manera directa, sigui —millor— després de la planificació i de l’organització d’unes experiències. Aquestes observacions podran incloure la totalitat de la població o limitar-se, si més no per motius d’economia, a una part dels individus que la constitueixen, és a dir, a una mostra; la primera forma d’enfocar el problema és la dels censos estatals clàssics, mentre que la segona és la pròpia de l’estadística moderna en totes les seves aplicacions industrials, econòmiques, científiques, sociològiques, de recerca, etc. Tant en un cas com en l’altre, mitjançant les tècniques que constitueixen l’estadística descriptiva, convenientment adaptades quan l’estadística es limita a l’anàlisi de la mostra, les dades que resulten de les observacions (tenint en compte les modalitats corresponents als caràcters dels individus estudiats) s’ordenaran, es triaran, s’agruparan en classes i se'n comptaran els nombres o efectius per tal d’expressar-los en taules estadístiques i representar-los en gràfics. Sovint no n'hi ha prou, però, amb aquesta presentació de les observacions; convé resumir-los de manera que calguin només un o dos nombres per a representar adequadament el conjunt dels resultats prèviament obtinguts. Això s’obté amb les mesures estadístiques de tendència central (mitjanes, mediana, etc), de dispersió (variància, desviació tipus, etc) i de relació (coeficient de correlació i de regressió, contingència, etc), que poden referir-se a la població o a la mostra; en aquest cas són anomenats estadístics (estadístic) i poden servir per a estimar els paràmetres corresponents de la població. El pas dels coneixements que donen les mostres vers el de la població constitueix la inferència estadística; es basa en el càlcul de probabilitats i és el que dóna interès a l’estadística moderna. Hom ha dit que ambdós són dues operacions matemàtiques inverses: el càlcul de probabilitats estudia els efectes quan les causes són conegudes, i l’estadística tracta de determinar certes causes quan els efectes han estat mesurats i són numèricament coneguts. Les aplicacions de l’estadística són innombrables. Les més importants són la realització de sondeigs en els estudis socioeconòmics, polítics, comercials (enquestes, elecció de les mostres), la previsió econòmica (sèries cronològiques, econometria), la planificació de les experiències en la recerca científica (anàlisi de la variància), el control estadístic de la qualitat en el domini industrial (gràfics de control, plans de presa de mostres), estudis complexos en psicologia i altres ciències humanes (anàlisi de dades, factorial, discriminant), la recerca operacional en l’ajuda per a la presa de decisions (gestió d’estocs, estudi d’interferències, renovació d’equips, fiabilitat), etc. L’aplicació dels mètodes estadístics a les diferents parts de la física i de la química ha donat cos a l’anomenada mecànica estadística. L’estadística ha beneficiat pel seu extraordinari desenvolupament les matemàtiques, amb el desig de la més completa adaptació a la realitat i, sobretot, amb les grans facilitats que, cada dia més, hom té per a la realització de càlculs complicats o repetitius, mitjançant els ordinadors.