Aquesta part de la renda, malgrat haver estat distribuïda a les famílies (en forma de sous, interessos, beneficis, etc) o a l’estat (com a imposts) per l’aparell productiu d’un país, no hi retorna en forma de despeses de béns i serveis. Les empreses tampoc no distribueixen a les famílies i a l’estat la totalitat dels ingressos obtinguts. L’estalvi pot ésser, doncs, de caràcter privat, quan el fan les empreses o les famílies, o públic, si prové de la renda no despesa per l’estat. El sistema financer posa a disposició de les empreses els estalvis per a dur a terme l'acumulació. Una part de l’estalvi, que surt definitivament de la circulació econòmica, constitueix l’anomenat tresorejament; per això, l’estalvi pròpiament dit es redueix només als ingressos no consumits que retornen al sistema de producció com a demanda de béns d’inversió. Ara bé, els plans dels estalviadors poden no coincidir amb els plans dels inversors. Així, pot succeir que els recursos alliberats a través de l’estalvi siguin insuficients per a l’acumulació planejada o, a la inversa, que un excés de recursos no consumits tampoc no vulgui ésser aprofitat per a l’acumulació; és a dir, els consumidors de béns i serveis poden demanar més del que les empreses han pensat produir, o bé poden estalviar més que els inversors no han decidit d’invertir. Aquesta tensió porta, en el primer cas, a una puja de preus (car el consum no pot créixer realment perquè no s’han produït més béns de consum), i en aquest sentit hom obliga els consumidors a estalviar (estalvi forçós); en el segon cas, quan l’estalvi és superior a la inversió planejada, resten béns per vendre, i les empreses han de dur a terme, de fet, una acumulació d’estocs superior a la que tenien inicialment planejada.
m
Economia