Llicenciat en farmàcia, fou deixeble i col·laborador d’A.C. Costa. Intervingué en la tercera guerra Carlina, com a farmacèutic de les tropes del pretendent. La independència econòmica de què gaudí li permeté de dedicar-se de ple als estudis florístics, preferentment del Pirineu oriental, la Garrotxa i l’Empordà.
El seu notable herbari es conserva a l’Institut Botànic de Barcelona. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana, i en té dedicades d’altres, com Hieracium Vayredanum, Polygala Vayredae, Rosa Vayredae, Saxifraga Vayredana i Seseli Vayredanum. De la seva bibliografia mereixen destacar-se Plantas notables por su utilidad o rareza que crecen en Cataluña (1879), Excursió botànica al Baix Empordà (1881), Nuevos apuntes para la flora catalana (1882), Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882), Ensayo de jardín botánico de aclimatación en Lladó... (1882), Plantas de Cataluña (1901) i Catàleg de la flòrula de la Mare de Déu del Mont (pòstum, 1922), a més de la Fauna ornitológica de la provincia de Gerona (1883).
És fill seu l’historiador Pere Vayreda i Olivas, i és avi de l’escriptora Maria dels Àngels Vayreda i Trullol i la poetessa Montserrat Vayreda i Trullol, entre d’altres. Amb els seus germans encapçalà l’extensa nissaga d’artistes i intel·lectuals olotins (Vayreda).