Els estanys poden ésser naturals o artificials, però sempre més petits que un llac. Els estanys tendeixen a desaparèixer, per dues raons principals: d’una banda, per la manca de pluja, i de l’altra, per causa de la sedimentació; els artificials són emprats en certs països com a reserves locals de pesca, però aquesta forma particular d’activitat econòmica fou emprada particularment durant l’edat mitjana. Les causes que originen els estanys naturals són diverses, i en varien les formes segons el tipus de relleu: litorals, endorreics, tectònics, glacials, deltaics, etc. Els estanys litorals
es formen en costes planes i sorrenques, tancats en part o totalment per cordons litorals; poden comunicar amb la mar pels graus. Els més característics són els de la costa mediterrània (salanca a Occitània i a la Catalunya septentrional, albufera a València i a les Balears, liman
a Ucraïna) i de la bàltica ( haff
a Alemanya). Els estanys d’origen endorreic
, característics dels terrenys impermeables de regions àrides o semiàrides, són representats a Catalunya pels existents a l’Urgell. L’estany de Banyoles és un cas típic d' estany tectònic
, produït per una fractura o dislocació del terreny. Els estanys de l’Encanyissada i l’Estacada, al delta de l’Ebre, i el de la Ricarda, al del Llobregat, són exemples d' estanys deltaics
. Al Pirineu català, d’altra banda, hi ha tota una munió d' estanys glacials
, petits i molt profunds.
m
Geografia
Vista de l’estany d’Ivars i Vila-sana
© Xevi Varela