Fou el resultat de la fusió del Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols, ambdós procedents del partit homònim creat el 1922 i dissolt el 1931, més alguns membres de les Joventuts d’Esquerra Republicana. Entre els dirigents més destacats hi hagué Josep Dencàs i Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura del novembre del 1936 que intentà apartar Companys de la presidència de la Generalitat, i Antoni Andreu i Abelló. Els seus òrgans de premsa foren Estat Català, Diari de Barcelona (juliol del 1936 juliol del 1937), Estat Català (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1940, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir l’FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d’altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l’etapa 1945-60, a l’exili i a l’interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d’un sector “ortodox”, es definí com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, amb una presència testimonial.