Quan aquestes limitacions arriben al seu grau màxim, amb el col·lapse i la inviabilitat de fet de les institucions, es parla d’estat fallit.
Els estats fràgils són el resultat de la interacció de diversos factors adversos que repercuteixen en unes greus limitacions de l’Administració i el govern per a subvenir a les necessitats bàsiques dels ciutadans i, també, per a controlar les amenaces a la seva existència, tant externes com internes. Aquests factors, bé que en un principi independents, es retroalimenten i, com a resultat, apareixen molt correlacionats amb la seva intensitat.
Cal no confondre el reconeixement internacional controvertit d’un estat amb la condició d’estat fràgil, per bé que, en alguns casos, una i altra qualificació puguin aparèixer relacionades. En el cas de la legalitat qüestionada, com poden ser els casos de Taiwan o Kosovo, hom aplica arguments jurídics (encara que siguin discutits), i es tracta en principi estrictament d’una qüestió interestatal.
Tampoc es pot parlar d’estat fràgil en el cas que existeixin al seu interior grups que en qüestionin les fronteres o que articulin moviments d’autodeterminació potents; especialment, quan aquests moviments són pacífics i democràtics i no qüestionen les funcions bàsiques de l’estat (com és el cas del Quebec al Canadà, un dels estats més estables del món).
L’ús de l’expressió estat fràgil fou precedit per la d’estat fallit, difosa sobretot a partir de la classificació publicada des del 1997 per la influent organització no governamental nord-americana Fund for Peace, que el 2014 canvià la denominació d’estat fallit del seu índex per la d’estat fràgil.
Índex d’estats fràgils de Fund for Peace
El concepte d’estat fràgil és controvertit, per tal com els criteris utilitzats per a la seva aplicació i la importància relativa d’aquests poden variar considerablement en casos concrets.
L’intent més acceptat d’establir una classificació exhaustiva i quantificable és la de l’organització no governamental Fund for Peace (1997). Basada en dotze indicadors que puntua de l’1 al 10, a partir del resultats ponderats s’obté una escala que va dels estats més estables (puntuació més baixa) als menys estables (puntuació més alta), i d’aquests, els situats en les primeres posicions es consideren pròpiament estats fràgils.
Els indicadors considerats (subdividits, al seu torn, en diversos subíndexs) són els següents:
- Pressió demogràfica
- Volum i moviments de refugiats i desplaçats
- Violència entre faccions com a resultat d’espirals de venjances i represàlies
- Importància de l’emigració en altres països
- Desigualtat socioeconòmica
- Pobresa i grau d’empobriment
- Percepció de la legitimitat de l’Estat (corrupció, transparència, responsabilitat i confiança en les institucions)
- Estat dels serveis públics i de les infraestructures
- Violacions dels drets humans i eficàcia i imparcialitat de la justícia
- Seguretat pública (cossos paramilitars, seguretat privada i moviments d’insurgència)
- Risc del sorgiment d’elits enfrontades
- Intervenció estrangera (militar, política o humanitària)
L’any 2019, d’un total de 178 estats analitzats amb aquest índex, els deu amb la puntuació més alta eren, per ordre, el Iemen, Somàlia, el Sudan del Sud, Síria, la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana, el Txad, el Sudan, l’Afganistan i Zimbàbue. El mateix any, els països més estables eren, per ordre, Finlàndia, Noruega, Suïssa, Dinamarca, Austràlia, Islàndia, el Canadà, Nova Zelanda, Suècia i Luxemburg.