Fou oficialment una norma interna per al Principat, que desenvolupava i aplicava l'Estatut de Catalunya del 1932, considerat pels polítics catalans com a “exterior”. Però en realitat aquesta contraposició coincidia amb l’existent entre l’Estatut de Núria i l’atorgat per les corts i expressava la tensió política i conceptual entre una consciència nacional, que exigia una Constitució o llei fonamental de Catalunya, i l’obligació legal de sotmetre's a les normes de l’ordenament jurídic espanyol. La part dogmàtica d’aquest Estatut Interior és molt semblant a la de la Constitució espanyola del 1931, bé que més moderada en matèria de socialització de la propietat. Les innovacions més interessants introduïdes al règim autonòmic, dins els límits imposats per l’Estatut del 1932, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya: consagra una fórmula original de parlamentarisme que pretén d’impedir alhora les tendències cap al règim d’assemblea i cap al de gabinet, produïdes, respectivament, per la impossibilitat de dissoldre el parlament per part de l’executiu i per l’existència d’un partit dominant amb majoria parlamentària. Permet al 40% del cens electoral la dissolució del parlament, a proposta del president de la Generalitat o del 20% del cens. Tant a la dissolució parlamentària com al refús del cens a la proposta presidencial, havia de seguir automàticament la dimissió del president i del seu govern.