Pot ésser degut a diverses causes: en els rius de plana es produeix durant l’època d’eixut, en la qual la pluviositat és molt baixa i l’evaporació és intensa. Hi contribueix també la disminució de l’aportació aqüífera dels mantells subterranis deguda a la intensitat i la durada de l’eixut, el qual és molt important en els rius mediterranis i en els de les zones tropicals. En els rius de muntanya, de règim nival, l’estiatge es produeix durant l’estació freda, a causa de la retenció hivernal de les aigües a la capçalera. Durant l’estiatge les aigües corren pel canal d’estiatge, el qual divaga per l’interior del llit aparent o ordinari del riu. Als Països Catalans, l’estiatge constitueix un dels elements característics del règim fluvial pel seu caràcter accentuat. Hom n'ha enregistrats de totals a rius força importants: el Cardener a Manresa, el Guadalop i el riu de la Sénia, a l’estiu; el Segre a la Seu d’Urgell, el Flamisell i l’Éssera a Vilanova, glaçats, a l’hivern. Estiatges no superiors a 0,1 (prenent per unitat el mòdul mitjà): la Muga, el Segre a Ponts, i fins i tot l’Ebre a Tortosa (0,055); entre 0,1 i 0,2, el Fluvià a Crespià, el Segre a Lleida i el Túria a l’estació d’Aigües Potables. Els normals, és a dir, els períodes d’aigües més baixes, se situen entre 0,2 i 0,8 i, més correntment, entre 0,4 i 0,7. Els rius dels vessants directament mediterranis, al nord i al sud de l’Ebre, el tenen a l’agost, abans de les pluges equinoccials. Els rius de la conca de l’Ebre en solen presentar pel gener (els pirinencs) o pel setembre (els de la plana).
m
Geografia