Com a estil intern i forma característica i privativa d’un autor, l’estil ve a ésser com un segell de la seva personalitat, constitueix el ritme i el nervi vigorós del seu esperit i fa gairebé secundària l’expressió amb què es manifesta. Privilegi dels genis, aquest estil intern, el menys subjecte a evolucions d’èpoques o a canvis de modes, converteix els qui el posseeixen en els clàssics de tots els temps. Tot i que cal sempre distingir, en certa mesura, entre el pensament, o fons, i la forma o expressió, o estil, el batec interior és indesglossable de la forma com es manifesta en l’art literari veritable, i un estil sobreposat és sempre fals, un artifici de simple retòrica; perquè l’estil és l’home mateix, i cada pensament o vibració personal demana la seva pròpia forma única. Per això fins els mateixos pobles un xic desenvolupats s’expressen amb llur estil particular que els diferencia dels altres i cada terra comunica a les més substancials paraules i formes d’expressió dels seus homes un sentit afectiu que cap diccionari ni gramàtica no pot ensenyar.
m
Retòrica