Hom el distingeix del turisme i de la residència secundària. Hàbit generalitzat en la burgesia barcelonina del s. XIX, s’anà desenvolupant a València i a Perpinyà i a d’altres ciutats de l’interior (Vic, Manresa, Lleida, Alcoi) i sobretot litorals i prelitorals, de Figueres a Elx, com també a les Balears. Hom estiuejava a mar (qualsevol indret proper a una platja, de Canet del Rosselló a Salou, de Vinaròs a Torrevella) o a muntanya. Aquest darrer tipus s’anà allunyant, a Barcelona, de la ciutat: la Serralada Litoral (Vallvidrera), la Prelitoral (Montseny), la Transversal (voltants d’Olot), els Prepirineus (voltants de Berga) i els Pirineus (Puigcerdà). A València s’orientava cap a la serralada Ibèrica (Espadà) i a les serralades Subbètiques (Mariola). Les planes i les depressions intermèdies també tingueren colònies d’estiueig, en llocs on l’aigua era abundant. Però la generalització del turisme individual i social (vacances pagades), les sortides dels caps de setmana facilitades per l’automòbil, la crisi dels hàbits socials de la burgesia (autonomia dels fills, manca de servei, afecció als viatges, etc) han comportat, ja des de la fi del primer terç del s. XX, una minva progressiva de l’estiueig de ciutat.
m
Turisme i lleure