En l’home, l’estómac té forma de gaita i és entre l’esòfag i el budell prim. Estructuralment té quatre capes: l’externa o serosa, la muscular, la submucosa i la mucosa que és la que limita la llum de l’òrgan. Bé que la forma i la mida varien notablement segons la posició del cos i l’estat de repleció de l’òrgan, el seu lloc és la part alta del ventre, a l’esquerra de la columna vertebral; la meitat alta resta amagada per les costelles. La seva capacitat oscil·la entre un litre i un i mig. L’estómac és un òrgan distendible. A més de la seva vinculació, per continuïtat, a l’esòfag i al duodè, té mitjans que el fixen al diafragma i al fetge. És missió de l’estómac rebre els aliments ja mastegats i insalivats, barrejar-los amb el suc gàstric que ell secreta, retenir-los prou temps per a facilitar l’acció d’aquest suc i buidar-los a un ritme apropiat a través del pílor, o sortida de l’estómac, fet que és aconseguit gràcies a la seva funció motora o peristaltisme . Funcionalment cal distingir a l’estómac la zona d’entrada o càrdia , pas pel qual ingressen els aliments, i punt de sortida del contingut gàstric quan el subjecte ha de vomitar; té una disposició anatòmica i una activitat funcional destinades a impedir que el contingut de l’estómac torni enrere si no es donen circumstàncies especials (vòmit). A l’altre extrem se situa la regió pilòrica , amb un veritable esfínter (múscul pilòric); hom anomena antre pilòric el sector previ al pílor, que actua com a veritable cambra d’expulsió, atès que aquí el peristaltisme hi té la màxima força. Les parts alta i mitjana ( cúpula i cos ) de l’estómac són les més valuoses, ja que s’hi segreguen els components fonamentals (àcid clorhídric i pepsina). Hom treballa per aclarir quin és el paper real de la “barrera mucosa” i la importància que el seu desequilibri pot tenir en l’aparició de les úlceres, malaltia fonamental de l’estómac, i en especial de l’úlcera provocada per l’estrès o úlcera aguda i també de les gastritis. La seva patologia és molt diversa i, a més, hi repercuteixen moltes molèsties que afecten altres òrgans. En els vertebrats l’estómac era, d’antuvi, un òrgan per a emmagatzemar-hi aliments. Després, amb l’aparició de glàndules secretores d’enzims digestius (pepsina i àcid clorhídric), adquirí una missió digestiva, bé que aquest òrgan no és present en tots els vertebrats (els amfioxos, els ciclòstoms, els peixos pulmonats i alguns teleostis no en tenen) i, en els que en tenen, la seva morfologia externa pot ésser molt variada, des d’una simple forma de J, o de sac, fins a la gran complicació en compartiments que presenten els ruminants. En els peixos és molt poc diferenciat de l’esòfag i normalment té forma de J. En els rèptils acostuma a ésser allargat, seguint la forma del cos. Els ocells, per la manca de dents, tenen l’estómac dividit en dues cavitats, una de glandular i fina, anomenada proventricle , i una altra amb parets musculoses molt gruixudes i amb epiteli intern cornificat, anomenada pedrer , amb missió trituradora. En els mamífers hi ha una gran variabilitat de formes, des dels que tenen forma de gaita fins als ruminants, amb quatre cavitats, passant pels rosegadors, les balenes i els hipopòtams, amb dos compartiments.
m
Anatomia animal
Representació esquemàtica de la secció frontal de l’estómac amb les diverses porcions en què es divideix; 1 regió del càrdies; 2 fundus o fòrnix; 3 cos; 4 antre pilòric; 5 regió pilòrica; 6 curvatura menor; 7 curvatura major; 8 esfínter pilòric, 9 duodé
© Fototeca.cat
Porció dilatada del tub digestiu on té lloc la quimificació dels aliments.