estratificació social

f
Sociologia

Divisió de la societat en capes, classes o grups que hom considera mútuament relacionats i jerarquitzats de més baixos a més alts.

En la història de l’evolució del concepte i la teoria de l’estratificació social, Marx suposà un canvi radical, amb la seva doctrina sobre les classes socials (la dels qui posseeixen els mitjans de producció i la dels treballadors al servei d’aquells), en fer exclusiva la importància del factor econòmic com a criteri d’estratificació. La sociologia anglosaxona, tanmateix, critica el plantejament marxista com a parcial, en la mesura que oblida els condicionaments que, en ordre a l’estratificació social, deriven del prestigi i dels diferents càrrecs laborals i professionals i de les estructures ètniques i socioculturals (jerarquia de valors, concepcions religioses i científiques, costums i normes legals, etc) dels diferents temps i llocs; d’altra banda, afegeix a la dualitat marxista de classes un tercer membre, la classe mitjana: aquesta és vista pel marxisme com a amortidor, afavorit pel capital, contra les formes més agudes del conflicte de classes i com a element que impedeix la paralització social absoluta; el pensament anglosaxó, per contra —des d’una perspectiva que projecta el model d’estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l’accés al consum, al benestar i als fruits d’una tecnologia avançada, resultat d’un progrés il·limitat—, la interpreta com a possibilitat de superació de les classes i de la lluita entre elles. Els tipus principals d’estratificació acceptats comunament pels sociòlegs són cinc, i corresponen a les societats en què vigeix l'esclavitud (Grècia i Roma antigues, alguns estats dels EUA als s. XVIII i XIX, etc), l’ordre medieval d’estaments (estament), el sistema hindú de castes (casta), la lluita de classes de la teoria marxista i la divisió dels individus i grups segons llur estatus social.