Les dues primeres fases de l’estrès —d’alarma (reacció neurovegetativa, incitació de l’hipotàlem i la prehipòfisi, excitació suprarenal) i de resistència (catabolisme proteínic, addició d’aigua i sal a les hormones)— són correntment seguides per una altra fase, d’esgotament, per tal com la resistència a l’agressió comporta una disminució de defenses davant altres agents patògens. Hans Seyle és considerat el primer investigador que definí i estudià el fenomen al principi de la dècada de 1930. L’estrès comporta un conjunt de diverses reaccions d’ordre fisiològic, psicològic o conductual, com ara l’acceleració del ritme cardíac, l’ansietat o l’insomni. Un cert nivell d’estrès es considera positiu, perquè prepara l’organisme per a l’adaptació a l’entorn, però si es manté de manera continuada, pot tenir efectes perjudicials per a la salut de l’individu.
Hom anomena trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) el trastorn d’ansietat conseqüència d’esdeveniments emocionalment molt pertorbadors. En són símptomes i afectacions els malsons recurrents, els records incontrolats de l’esdeveniment traumàtic, l’insomni, la dificultat de concentració, com també la irritabilitat, els sentiments de culpa, de por i d’isolament, que poden pertorbar greument la vida quotidiana del pacient durant setmanes, mesos o fins i tot anys. Entre les causes més freqüents hi ha els accidents, la participació en combats militars, els atacs contra la integritat personal en general reiterats (violacions, maltractaments), desastres naturals, etc. En l’aparició de l’estrès posttraumàtic hi tenen una gran importància factors endògens, per tal com els mateixos esdeveniments repercuteixen de manera diversa en els individus. El tractament combina la psicoteràpia i els fàrmacs antidepressius. No fou reconegut com un trastorn psicopatològic fins el 1980.