Els entramats de pis han d’ésser plans i horitzontals, mentre que la coberta ha de fer pendent per tal que s’hi escorri l’aigua de la pluja. En les construccions més antigues, formades per dues parets separades uns 4 o 5 m i per bigues de fusta que van d’una paret a l’altra, hom obtenia el pendent afegint sobre les bigues mestres unes bigues inclinades l’extrem alt de les quals recolzava sobre un pilar d’obra o de fusta. Aquesta construcció no era encara un cavall , però permeté de descobrir que les bigues inclinades es podien unir rígidament entre elles i a l’horitzontal formant un triangle. En aquest cas, la biga horitzontal ja no treballa a flexió, sinó que rep només esforços de tracció, la qual cosa permeté d’augmentar-ne la llargada des d’uns 5 m fins a 10 o 12 m (llargada dels troncs disponibles), puix que la fusta pot resistir bé els esforços de tracció que en resulten. L’estructura d’obra (o de pedra), que ha estat l’habitual durant molts de segles, és formada per dues parets gruixudes, les façanes , normalment de 30 a 45 cm de gruix, reforçades perquè presenten abundància d’obertures, i unes parets mitgeres (contigües a les cases veïnes), generalment de 15 cm de gruix. En els solars d’un sol cos (5 m d’amplada) les bigues són col·locades paral·leles a la façana, de mitgera a mitgera i, puix que solen haver-hi cases baixes, no hi ha buc d’escala, sinó solament una volta d’escala que dóna accés al pis, disposada també paral·lelament a la façana i que s’obre pas entre les bigues. A les cases més amples, per contra, hi ha un buc d’escala que fa d’element de suport de bigues i caixes de celobert. Tant les parets de l’escala com les dels celoberts solen ésser de 3/4 de pam (o sigui, 15 cm). En aquest cas, les tramades de bigues immediates a les façanes anterior i posterior solen ésser perpendiculars a aquestes, i les tramades interiors poden ésser orientades de façana a façana o de mitgera a mitgera, indistintament, segons com es presentin les caixes d’escala i de celoberts i, puix que generalment no barren tota l’amplada del solar, hom complementa les línies de càrrega amb petites jàsseres que van de la cantonada d’una d’aquestes caixes fins a la paret mitgera. Les cases aïllades, a quatre vents, tenen la superfície descomposta en crugies, d’una amplada d’uns 5 m i, en definitiva, tenen una estructura semblant a la descrita anteriorment. Així són les cases de pagès pujades de planta o que resulten així a conseqüència dels afegits que hom hi ha fet en engrandir-les. Les cases més modernes construïdes d’aquesta manera presenten sovint la variant de suprimir, a la planta baixa, tots o gairebé tots els celoberts per a guanyar espai i hom construeix, aleshores, un seguit de pilars d’obra, de ferro o de formigó sobre els quals descansen les jàsseres i els jous. La utilització del ferro i del formigó armat o de les seves variants (formigó pretesat i posttesat) ha donat una llibertat molt gran al projectista. En el cas del ferro les estructures consisteixen en pilars i bigues que formen retícules, i és en la construcció de ponts i cobertes de llums molt grans on hom en comprova els principals avantatges. Estructures d’aquesta mena són la de l’estació de França i la del mercat de Sant Josep, de Barcelona. En el cas del formigó armat l’estructura pot ésser, com per al ferro, de pilars i jàsseres o bé de sostres plans sense jàsseres (molt emprada actualment per la llibertat que dóna de cara a la posterior divisió dels locals). En ambdós casos l’estructura, de ferro o de formigó, forma una retícula i totes les parets (celoberts, caixes d’escala, façanes, etc) descansen sobre els sostres, construïts prèviament, i poden ésser substituïdes per elements lleugers (paraments de vidres, de plàstic, de planxa metàl·lica, etc). On són més aprofitades les possibilitats als nous materials és en la construcció de cobertes molt grans, com en el cas de les estructures formades per làmines de formigó de molt poc gruix en relació amb les altres dimensions. Aquestes cobertes, anomenades laminars , són una de les darreres novetats (pavelló a la Porte Dauphine, a París). Finalment, els plàstics, flexibles i molt resistents a la intempèrie, han permès la construcció de grans cobertes, com les dels envelats, suspeses d’una estructura feta amb cables tesats (instal·lacions olímpiques de Munic), i també la construcció d’estructures anomenades inflables .
f
Construcció i obres públiques
Estructura d’una casa unifamiliar de dues plantes
© Fototeca.cat