Estudi General de Lleida

Institució d’ensenyament superior creada per privilegi de Jaume II de Catalunya-Aragó (1300), que decretà per a Lleida el monopoli dels estudis universitaris en tots els seus estats.

Tingué des del començament les facultats de lleis civils (la que li donà més fama), cànons, medicina, filosofia i arts, i la de teologia a partir del 1430. Els estatuts fundacionals reconeixien als estudiants els privilegis i les immunitats de l’estudi de Tolosa i les prerrogatives del de Bolonya: una zona residencial pròpia dins l’urbs que no podia ésser violada ni pel veguer, franquesa d’host i cavalcada, salvaguarda reial i exempció d’imposts municipals. El rector (que podia redactar estatuts, imposar multes i era assistit per un consell) era elegit cada any entre els estudiants de dret civil i canònic, mentre que el canceller era de nomenament reial. Els catedràtics eren contractats anualment per la paeria, i els bidells, designats pel Consell d’Estudi. L’economia universitària era a càrrec de tres clavaris (un per l’Església, un pel municipi i un tercer per l’Estudi). El sosteniment de l’Estudi corresponia al municipi, que establí amb aquesta finalitat una sèrie d’imposts: la lliura de l’Estudi (sobre el vi, establert el 1319), el bancatge (quota sobre l’ús dels bancs de les aules), la col·lecta (estipendi que rebia el mestre dels alumnes), impost sobre la carn sacrificada, etc. L’Església contribuí també a les despeses amb un impost sobre els benifets de la diòcesi (1301) i posteriorment amb els fruits de les deixes incertes del bisbat. Les rendes de l’Estudi s’augmentaren encara amb diverses marmessories, pensions i censals. L’estacioner era l’encarregat de la venda dels llibres de text i quaderns per a ús dels escolars. D’entre les diverses reformes de caràcter intern es destaquen la de Joan I (1391), que autoritzà els estudiants de medicina a practicar la dissecció de cadàvers, la de Martí I (1399), i la d’Alfons IV (1428), que permeté la integració dels valencians al torn de nomenament de rector, separadament dels estudiants del Principat i d’Aragó; la de la reina Maria, muller d’Alfons IV (1432), que establí un nou sistema de nomenament de catedràtics, les dels bisbes García Aznárez de Añón (1447), Antoni Agustí (1575) i Francesc Virgili (1613) i la reforma del 1662, en temps de Felip IV. La universitat lleidatana fou abolida per cèdula reial de Felip V, i els seus estudis, col·legis i rendes foren traslladats a Cervera (1717).

El nom d’Estudi General fou adoptat per les delegacions universitàries barcelonines instal·lades a Lleida a partir del 1968 fins la constitució el 1991 de la Universitat de Lleida.