Es distingeix de qualsevol tractat sobre la història i el valor dels costums i les idees morals de la humanitat en el sentit que aquest comprèn l’estudi (històric, antropològic i social, més que no estrictament filosòfic) de les normes que han ordenat el comportament dels individus i dels grups socials de tots els temps, mentre que l’ètica, com a disciplina filosòfica, cerca les raons per les quals hom ha de comportar-se d’una determinada manera, més enllà de la simple acceptació d’unes normes socials vigents o de l’autoritat externa d’un legislador, sia aquest humà o diví. És més difícil, en canvi, d’establir la diferència existent entre ètica i moral; etimològicament signifiquen el mateix i sovint l’ús d’un terme o de l’altre és convencional (entre els reformats hom anomena ètica —o ètica teològica— el que entre els catòlics és conegut com a moral —o teologia moral—; aquests, d’altra banda, identifiquen l’ètica amb la filosofia moral). Com a ciència filosòfica, sembla que l’ètica sorgí a partir dels sofistes, Sòcrates i Plató, i que fou Aristòtil el primer a fer-ne una sistematització, de la qual són testimoni l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. L’estagirita distingí entre virtuts ètiques i dianoètiques: les primeres s’ordenen a la consecució d’un fi (sobretot el de la realització de l’ordre estatal: justícia, amistat, valor, etc) i llur origen es troba en els costums o hàbits, mentre que les segones —que són com els principis que regeixen les anteriors— corresponen a la intel·ligència o raó (saviesa i prudència). L’ètica grega, però, formulà la pregunta sobre el bé, sobre el que és bo, en un ordre extramoral: és a dir, com a pregunta sobre allò que dóna plenitud a l’home, i en el nivell del bé suprem, és el seu darrer fi. Així, hom parlà de la felicitat (eudaimonía) com a plenitud de l’activitat humana mitjançant l’habilitat i la virtut. La qüestió d’un fonament intrínsec de l’eticitat de l’acció humana només fou plantejada pels estoics, els quals hi respongueren mitjançant el concepte del que és convenient o just (tò kathekon) i la idea d’una llei que brolla de la mateixa natura (llei natural), d’acord amb la qual hom ha de viure; tanmateix, el fi suprem continuava essent per a ells la felicitat. Aquest fi ha estat també altrament interpretat: per a l'hedonisme, per exemple, és el plaer, mentre que per a l'utilitarisme és la utilitat, sia aquesta individual o general. El cristianisme ajuntà la idea de la llei natural amb la de la llei de Déu revelada, i Tomàs d’Aquino estructurà una ètica que era, alhora, ètica de la felicitat, de la plenitud, del bé, del que és racional i de la llei divinonatural, amb les corresponents sancions transcendents del bé i del mal. La posterior tradició occidental no féu sinó desenvolupar aquesta síntesi com a determinació de continguts eticomorals i com a casuística creixent i, bé que la Reforma suposà en part una reacció a aquest moralisme objectivista, l’evolució del protestantisme ha tingut corrents no menys moralistes —com el del puritanisme— i actituds no menys objectivistes. En contraposició a aquesta ètica de continguts (ètica material) i, alhora, motivada des de l’exterior del subjecte (pel que és en si i absolutament bo o dolent i que obliga amb vista a un premi o per a defugir un càstig), brollen en l’època moderna dos corrents que han marcat decisivament el plantejament contemporani del problema ètic. D’una banda, el kantisme donà un enfocament formalista (formalisme) i autonòmic (autonomia) de l’ètica, la qual canvià radicalment en negar que la felicitat, el bé o la utilitat poguessin ésser principis del comportament ètic i que el premi o el càstig en fossin motiu, i en afirmar que l’acte moral es fonamenta només en l'imperatiu categòric i que té com a motiu i retribució únics el deure com a tal i la satisfacció del seu acompliment. Així mateix, en la línia de la filosofia kantiana ha estat desenvolupada, al s. XX, una ètica fenomenològica que hom pot caracteritzar, a partir de Max Scheller, com a ètica material dels valors. D’altra banda, l’existencialisme, en relativitzar tot absolut i tota essència, ha determinat una nova comprensió de l’ètica amb el seu tractament situacional de l’opció moral (ètica de situació). Com a modalitat més contemporània de l’estudi de l’ètica cal esmentar l’anomenada metaètica, de caire empíric i que empra l’anàlisi lingüística (a partir, sobretot, de la filosofia de L.Wittgenstein) com a instrument gairebé exclusiu per a la comprensió del sentit i l’abast de tota manifestació ètica.
f
Filosofia