Així, llaurar prové del llatí LABORARE, freixe de FRAXINU. Per als antics, trobar l’etimologia d’un mot era descobrir el seu ‘veritable’ (étymos) sentit, és a dir, el lligam que unia el mot a la cosa. A l’edat mitjana hom creia que les llengües es remuntaven a l’hebreu (hi ha romanalles d’aquest error fins al s XIX) i proliferaren les etimologies purament anecdòtiques. Un exemple destacat són les Etymologiae d’Isidor de Sevilla (s VII). Els comparatistes (s XIX) foren els primers a formular el mètode científic de la recerca etimològica. En la seva primera etapa (mètode fonohistòric), els seus conreadors tingueren especial cura de les vicissituds fonètiques (Diez, Meyer-Lübke, etc). Posteriorment, el mètode lexicohistòric (Wartburg, M.L.Wagner, O.Bloch, J.Coromines, etc) tracta de reconstruir l’ètim i traçar la història del mot, tot reunint el màxim de dades fornides per la dialectologia, la geolingüística, la cultura material i la semàntica. Una tendència moderna de l’etimologia estudia l’evolució dels mots dins llur microsistema semàntic; segons P.Guiraud, hom pot establir unes matrius lexicogèniques, uns models (en camps morfosemàntics, composts tautològics, etc) que permeten d’identificar mots obscurs.
f
Lingüística i sociolingüística