Aquest concepte, així com el mot ètnia, s’introduïren en la terminologia de les ciències socials els anys cinquanta i seixanta, arran dels processos de descolonització i d’urbanització creixent als territoris on tradicionalment l’antropòleg havia tingut el seu camp d’observació. La voluntat inequívocament ètnica present en molts processos d’accés a la independència, la formació de noves ciutats, sobretot a l’Àfrica, amb la immigració i la urbanització consegüents d’un gran nombre de persones d’origen tribal obligaren els antropòlegs a considerar nous fenòmens i adoptar noves perspectives. Bona part dels estudis s’han centrat en l’anàlisi dels elements diferenciadors d’un grup ètnic respecte a un altre, per tal com l’estudi de l’etnicitat es basa en l’oposició complementària de diversos grups ètnics en un marc institucional de més gran abast. F. Barth, un dels principals exponents d’aquesta tendència, proposa centrar-se en la definició dels límits socials dels grups ètnics i no en el contingut cultural. El fet que un grup conservi la identitat malgrat que els membres que en formen part interactuïn amb altres ofereix pautes per a determinar la pertinença al grup, com també els mecanismes d’afiliació i d’exclusió. Els límits ètnics canalitzen la vida social i això, sovint, comporta una complexa organització de relacions socials i de conducta. L’etnicitat es refereix d’una manera general als processos d’identificació col·lectiva d’un grup social. Per altra banda, el creixement arreu de la urbanització de les comunitats primitives, fan que els estudis d’aculturació i de canvi social s’hagin d’emmarcar en la interacció de grups urbans diversos, i en l’estudi de les causes històriques i les adaptacions específiques que configuren de forma dinàmica les noves orientacions de l’etnicitat. La identitat cultural o ètnica es basa en l’existència i el coneixement d’un nombre d’elements culturals i en la relació indissociable que uns homes hi mantenen. L’element que més sovint apareix com a criteri simbòlic demarcador que vincula els membres del grup “nosaltres” enfront de les diferències respecte a “ells”, és l’ètnico-lingüístic. Amb tot, perquè aquest criteri tingui validesa cal situar-lo en el seu context històric, definidor en darrer terme del tipus d’integració i identificació dominants en l’etnicitat. Per altra banda, el context històric és també el que pot arribar a establir la frontera, en molts casos fluctuant, entre etnicitat, pertanyent a l’àmbit de la sociologia i l’antropologia, i el nacionalisme, pertanyent al corpus de l’antropologia política. En el seu ús corrent, el concepte d’etnicitat es relaciona amb l’origen i la descendència comunes, de les quals se suposa que procedeixen les característiques comunes d’un grup ètnic. Pot ésser quelcom que uneix poblacions que viuen en grans territoris o fins i tot disperses, mancades d’una organització política comuna i que conforma el que Hobsbawm anomena protonacions. Així, per exemple, els indis de l’Amèrica Llatina han tingut un profund sentit de la diferència respecte als blancs i als mestissos, especialment perquè aquesta diferència era reforçada institucionalment, però no ha donat lloc a moviments de tipus nacionalista. L’etnicitat és un element d’adhesió activa i voluntària a una comunitat que comporta la consolidació social i política del grup ètnic, mentre que la cultura ètnica es dóna o es rep passivament amb l’ús de la llengua i entra en la constitució de la unitat bàsica dels individus.
f
Antropologia