Tot i que estudià dret, els anys quaranta començà a treballar a la ràdio i a la televisió, i uns anys més tard al cinema com a guionista. El 1964 debutà en la direcció amb Se permette parliamo di donne. Obtingué el primer gran èxit amb la sàtira Riusciranno i nostri eroi a ritrovare l'amico misteriosamente scomparso in Africa? (1968), interpretada per Alberto Sordi i Nino Manfredi, que juntament amb Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni, Sofia Loren i Stefania Sandrelli foren alguns dels actors que amb més freqüència protagonitzaren els seus films. Consolidà la seva trajectòria els anys setanta i vuitanta, en què es convertí en un dels grans cronistes de la Itàlia de la postguerra amb una fórmula que combinava humor i crítica de costums. De la quarantena de títols que dirigí sobresurten C'eramo tanto amati (1974, premi César 1977) i el drama intimista Una giornata particolare (1977), que donà lloc a un gran nombre de versions teatrals. Hom pot esmentar, també, Il commissario Pepe (1969), Dramma della gelosia - Tutti i particolari in cronaca (1970), Permette? Rocco Papaleo (1971), La più bella serata della mia vita (1972), Brutti, sporchi e cattivi (1976), La terrazza (1980), Passione d’amore (1980), La nuit de Varennes (1982), Le Bal (1983), La famiglia (1987), Che ora è? (1989), Mario, Maria e Mario (1992), Il viaggio del Capitan Fracassa (1993), Romanzo di un giovane povero (1995), l’episodi 1943-1947 dins el film I Corti italiani (1997), La cena (1998), Concorrenza sleale (2000), Gente di Roma (2003) i el documental sobre Fellini Che strano chiamarsi Federico.