Totes les Esglésies cristianes la consideren el més important dels sagraments, bé que amb interpretacions teològiques diverses. Derivat del grec (εψχαριστία), el mot eucaristia significa ‘acció de gràcies’, i de bon principi es referí a la pregària de benedicció; després fou aplicat a tot el conjunt de la celebració, i finalment designà també els elements materials del pa i del vi, sobre els quals hom pronuncia la pregària eucarística. Hom troba l’origen de la celebració eucarística en un sopar ritual, celebrat per Jesús i els deixebles (no és segur que fos el típic de la celebració de la Pasqua jueva), semblant als que acostumaven a celebrar els diversos grups religiosos del judaisme. Jesús hi inserí la institució de l’eucaristia d’una manera orgànica, no com un ritu a part, celebrat abans o després del sopar, sinó donant un sentit nou als aliments del pa i del vi, presents ja en els sopars rituals (benedicció i fracció del pa al començament i benedicció i distribució de la tercera copa, al final, a tall de brindis). Sense trencar aquest ritme, com diu Pau als corintis, “Jesús, la nit que havia d’ésser lliurat, prengué pa i, després de donar gràcies, el partí i digué: Això és el meu cos, lliurat per a vosaltres. Semblantment féu també amb la copa, després d’haver sopat, i digué: Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang; això, feu-ho, cada vegada que en beureu, per la meva commemoració”. La primitiva comunitat cristiana de Jerusalem interpretà el manament de Jesús equilibrant la continuïtat i la novetat en relació amb el quadre estructural jueu. En la línia de la continuïtat, aquests àpats fraternals i religiosos eren per a partir el pa, com ho feien els jueus, però la novetat consistia que aquesta fracció del pa anava acompanyada de la commemoració de la Santa Cena i que sobre els aliments hom recitava la benedicció d’acord amb l’ensenyament de Jesús i àdhuc amb les seves mateixes paraules. El nucli de la celebració eucarística ha estat sempre constituït per la pregària de benedicció i consagració —anomenada anàfora en la tradició oriental i cànon en la litúrgia romana—, estructurada sobre el model de la benedicció jueva (berakhà). La pregària eucarística cristiana presenta diverses formulacions, segons els llocs i les èpoques, però a partir del s IV hi ha uns elements bàsics presents en totes (missa). Totes les confessions cristianes admeten que la repetició ritual de la Santa Cena no és una simple commemoració psicològica, sinó que suscita una presència especial de Crist ressuscitat, el realisme de la qual és subratllat per catòlics i ortodoxos, mentre que les Esglésies sorgides de la Reforma la veuen més aviat sota una perspectiva simbòlica. La teologia catòlica explica aquesta presència amb el terme transsubstanciació, bé que els teòlegs actuals s’estimen més d’insistir en explicacions que evitin una concepció massa física i donin raó del caire sacramental. Les Esglésies catòlica i ortodoxa creuen també que la celebració eucarística és un veritable sacrifici, totalment relacionat amb el de Crist a la creu, el qual és reactualitzat, en virtut de la paraula del Senyor i de la fe de l’Església, per la presència —sota les espècies consagrades— del cos crucificat i de la sang vessada de Crist.
f
Cristianisme