Descobert per Galileu, el 1610, el seu diàmetre és de 2 830 km i la seva massa 2,5 deumil·lèsimes de la terrestre. La seva albedo molt elevada, d’un 70%, i la seva densitat relativament baixa, 3,03 g/cm 3 , permeten de suposar que l’aigua en estat sòlid o líquid deu constituir una part important del satèl·lit. Algunes teories suposen que pot constituir una part tan elevada com un 20% de la seva massa total. Les imatges transmeses a la Terra per les sondes Voyager el mostren com un cos amb una superfície de color blanquinós, totalment coberta per un complex mosaic de ratlles i bandes que es creuen en totes direccions. Hom observa que aquest sistema d’estries se superposa a un terreny constituït per la juxtaposició de depressions molt petites i elevacions també febles. En la superfície d’Europa, solament ha estat possible d’identificar tres cràters d’impacte de dimensions significatives, la qual cosa resulta difícil d’explicar si hom té en compte que tots els altres cossos del sistema solar estigueren sotmesos a un intens bombardeig meteorític, en èpoques pretèrites. L’única explicació a aquesta manca de cràters podria ésser que la superfície del satèl·lit s’hagués mantingut, per algun motiu no ben establert, en un estat relativament fluid, fins una època relativament tardana en la seva història, i d’aquesta manera s’hauria esborrat tota marca del bombardeig primitiu.
Imatge del satèl·lit Europa copsada pel Voyager 1
© Fototeca.cat
Satèl·lit de Júpiter que es mou a una distància de la superfície de Júpiter de 670 800 km seguint una òrbita circular i essent el seu període de revolució de 3,5 dies.