Alumne del col·legi de Sant Antoni de Barcelona, en acabar la secundària ingressà a l’Escola Pia i començà el noviciat a Moià el 14 de juliol de 1912. Professà allí mateix el 17 d’agost de 1913. Inicià la carrera eclesiàstica amb la filosofia a Iratxe (Navarra) i l’acabà amb la teologia a Alella, casa que acabava de fundar-se (1916). Fou ordenat de sacerdot el 24 de desembre de 1919.
Començà a exercir el ministeri de l’ensenyament a Terrassa (1918-1919), passà a Barcelona, a Balmes (1919-1920) i a Sarrià; però amb motiu de la guerra d’Àfrica fou mobilitzat com a capellà castrense durant dos anys (1920-1922) i residí a Zamora; des d’allà anava a ajudar la comunitat escolàpia de Toro. Després de residir un any novament a Barcelona Balmes, el 1923 fou enviat a Cuba.
Quedà destinat durant vuit anys al col·legi escolapi de San Rafael de l’Havana, temps que aprofità per especialitzar-se en matemàtiques, ciències naturals i assignatures comercials. S'acredità com a mestre competent.
El 1931 tornà a Catalunya i rebé la destinació de Sant Antoni de Barcelona. Afeccionat a l’estudi de les ciències naturals, col·laborà amb la Institució Catalana d’Història Natural i assistí a algunes de les trobades i excursions científiques com la del 23 al 27 de juny de 1936 a la Catalunya Nord.
A principis de juliol de 1936 anà a París per aprofitar l’estiu per a perfeccionar el francès. D’allà marxà a Cuba, ja que no podia tornar a Catalunya per la persecució religiosa. Residí primer a Guanabacoa (1936-1941) i després a Camagüey (1941-1961). Col·laborà amb moltes entitats locals i promogué l’edificació de l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat (inaugurada el 23 d’abril de 1950) com a lloc d’acollida i trobada de tots els catalans i fou el director de la confraria montserratina.
Expulsat el 1961 com els altres religiosos de la illa, anà a Los Àngeles (Califòrnia) a col·laborar amb els escolapis que hi treballaven. Fou rector de la parròquia de Maria Auxiliadora (1964-1967). En el continent americà s’afeccionà a la pràctica del tennis, la qual continuà durant tota la vida, tot posant en pràctica la frase mens sana in corpore sano.
Es reincorporà a Catalunya i el destinaren a la comunitat de Sarrià (1967-1980). Tenia ja setanta anys, però encara tenia energia per col·laborar en tasques de l’escola. Tingué cura de la biblioteca del col·legi i classificà i inventarià i reorganitzà el Museu d’Història Natural (mineralogia i zoologia).
També invertí moltes hores a l’Arxiu Municipal de Barcelona transcrivint tota la documentació referent a la fundació del col·legi de Sant Antoni: ho copiava a mà i després a casa ho repetia a màquina. Ara es conserva a l’Arxiu Provincial.
Durant un curt període de temps exercí de secretari provincial. Fou membre de la Comissió escolàpia per al millorament i orientació de l’ensenyament primari: eren els anys de la Generalitat republicana quan es treballava per implantar arreu una escola moderna segons les orientacions de l’Escola Nova a Catalunya; l’Escola Pia procurà estar a l’altura pedagògica del moment.
Fou un mestre callat, metòdic, constant, rigorós, que cercava la metodologia científica pròpia de cada tipus de treball al qual es consagrava.
Obres
- Centenario de las Escuelas Pías de Camagüey 1858 - 1958. Camagüey: Escuela Tipogràfica Salesiana, 1958; 113 pàg.
- «Un escolapio meritísimo, hijo de Sabadell: El Rdo. P. Juan Figueras y España», en Senda (Sabadell març-abril 1959), núm. 19, pàg. 8.
Bibliografia
- Josep Ma. Camarasa: Cent anys de passió per la Natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural. 1899-1999. Barcelona: Institució Catalana d’Història Natural., 1999; pàg. 83. Memòria núm. 14.
- «Consueta suffragia», en Ephemerides Calasanctianae (Roma desembre 1986), núm. 12, pàg. 573-576.
- Joan Feliu i Escudé: La pau de les vesprades. Llibre mecanografiat. Sarrià 1973; pàg. s/n.