Enginyer industrial, fou catedràtic de química a la universitat. El 1903 fou escollit vicepresident de l'Associació Nacional d'Enginyers Industrials. El 1905 inaugurà botiga a Barcelona. Fundà la Societat Catalana de Paviments Monolítics i Similars, que en les seves obres emprava la xilotita, susceptible d’ornamentació vària, i la duroxila, per a la reproducció en sèrie de treballs escultòrics de pedra en pasta, apta per a donar forma a les sinuoses arcades i mogudes xemeneies modernistes. El 1909 fou nomenat mantenidor-secretari de l'Ajuntament de Barcelona.
Col·laborà en publicacions científiques de la seva especialitat i en revistes literàries com L’Atlàntida i L’Aureneta.
Participà als Jocs Florals de Barcelona, on guanyà la flor natural el 1914 i el 1917 per les poesies Humanals i El darrer llop, respectivament, i un accèssit el 1916.
Publicà llibres de faules en vers —Música vella (1896) i Moneda curta (1908)—, de poesia —De sol a sol (1899), Tríptics (1901) i Branques mortes (1902)—, de prosa narrativa —Lo tasta Olletes (1898)—, i d’assaig —Lo nostre plet (1900), sobre el catalanisme i Pa i catecisme (1901), sobre qüestions socials—, entre d'altres.