Fins a les acaballes del segle XIX, les excavacions arqueològiques responien solament a l’afany d’aconseguir peces per a nodrir les col·leccions d’art de la majoria dels museus. Actualment hom es preocupa més de la reconstrucció del passat històric; així, les excavacions modernes procuren un rigor en la determinació i l’estudi de les estratigrafies i de la dispersió dels materials.
Als Països Catalans hom en pot considerar com a precedents llunyans la recollida d’objectes arqueològics sorgits fent obres diverses, com passà a Dénia al segle XVI o a València al XVII. Durant el XVIII, contemporàniament a l’inici de les excavacions a Pompeia, es feren treballs en vil·les romanes, com les de Calp o les del Puig, al País Valencià. La difusió del sistema es produí als darrers decennis del s XIX, sobretot en jaciments prehistòrics (coves de Serinyà el 1871, sepulcres de fossa de Badalona el 1885, etc.) o ibèrics (necròpolis de Cabrera de Mataró el 1889 o poblat de puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet el 1905), i a Eivissa el 1903 començaren les excavacions de jaciments cartaginesos fetes per la Societat Arqueològica Ebusitana. Eren treballs fets per particulars o societats d’afeccionats. La primera gran empresa d’excavació sistemàtica fou la d’Empúries, iniciada el 1907 per la Junta de Museus de Barcelona, patrocinada per Puig i Cadafalch.
L’Estat espanyol creà el 1912 la Junta Superior d’Excavacions i Antiguitats, única entitat autoritzada per a donar permisos d’excavació, i la dotà amb fons per a subvencionar excavacions oficials, fons que repercutí molt poc a les terres catalanes, puix que les excavacions oficials només tingueren continuïtat a Eivissa (1917-27). La situació canvià amb la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, dotat per la diputació de Barcelona i tot seguit per la Mancomunitat i després per la Generalitat. Foren empreses llargues campanyes al Matarranya (poblats cèltics i ibèrics) i a Mallorca (poblats talaiòtics). El 1927, amb la creació del Servei d’Investigació Prehistòrica, de la diputació de València, començaren les excavacions sistemàtiques al País Valencià, amb el poblat de la Bastida de Moixent i la cova del Parpalló. Posteriorment les excavacions foren molt més abundants, subvencionades per entitats diverses (l’estat, diputacions, ajuntaments, institucions estrangeres, etc.), alhora que hom afinà molt les tècniques de treball (observacions estratigràfiques, anàlisi de materials per sistemes fisicoquímics, etc.) i començaren els primers assaigs d’excavacions submarines. A partir del 1980, gradualment, les comunitats autònomes han anat assolint la direcció de les tasques arqueològiques mitjançant la creació d’organismes propis.