Hom no pot separar l’estudi de l’excedent de la consideració dels processos de producció o distribució, i l’ha de relacionar tant amb el concepte d’explotació com amb els processos d’acumulació i de creixement econòmic. L’excedent és la part del producte social apropiat per la classe no treballadora, independentment del fet que sigui destinat al consum improductiu o a la inversió. En aquest segon cas, l’excedent possibilita l’acumulació de capital, base del creixement econòmic. Atès que en els diferents models de producció l’excedent ha pres formes diverses (en el capitalisme, per exemple, apareix sota la forma de plusvàlua) que condicionen diferents opcions de creixement, la seva anàlisi esdevé últil a un doble nivell: primer, perquè, a partir de l’estudi de la seva assignació entre les diferents capes socials, permet d’aprofundir en el coneixement del caràcter de les diferents formacions socials; i, d’altra banda, perquè la seva utilització reflecteix el marc teòric en què s’efectua una determinada anàlisi (neoclàssica, classicomarxista, etc). Des d’un punt de vista normatiu, P.A. Baran parla de l'excedent potencial com a excedent màxim que hom pot obtenir donat un grau de desenvolupament de les forces productives, i el compara amb l'excedent real, que normalment és inferior, com a conseqüència d’una gestió econòmica, totalment o parcialment irracional. Històricament, la noció d’excedent ha estat lligada al grau de desenvolupament de les forces productives. Així, els fisiòcrates elaboraren el concepte d'excedent agrícola, puix que aquest era el sector que havia de permetre la formació de l’acumulació primitiva. Posteriorment aquesta delimitació fou desbordada per la importància del sector industrial, i hom establí l’actual noció d'excedent econòmic.
m
Economia