Seguint la política de secularització duta a terme durant la Revolució Francesa, el 1790 (que afectà les comunitats religioses de la Catalunya septentrional), hi hagué decrets d’exclaustració als països que estigueren sota la influència napoleònica: Josep I en proclamà un per a Espanya el 1808, que no fou aplicat, però, d’una manera rigorosa. La restauració del règim constitucional espanyol el 1820 comportà novament mesures secularitzadores: foren desterrats els jesuïtes i manades tancar les cases religioses amb menys de 24 professos i llurs béns foren confiscats. Revocades tals disposicions en acabar el Trienni Constitucional, després de la matança de frares del juliol del 1834 i de la Crema de Convents del 1835, les lleis aprovades per les corts espanyoles el 1836 i el 1837 suprimiren totes les cases religioses masculines, excepte els escolapis i alguns hospitalers, i algunes de femenines, i en foren confiscats els béns; la mesura afectà prop de 900 cases a tot Espanya, 193 de les quals al Principat de Catalunya (32 de franciscans, 25 de caputxins, 20 de dominicans, 16 de benedictins, 15 d’agustins calçats, 13 de carmelitans descalços, de carmelitans calçats i de mercedaris, 11 de trinitaris calçats, 9 de mínims, 6 de servites, 4 de cistercencs, 3 de jesuïtes, 2 de cartoixans, 2 de trinitaris descalços, 2 de paüls i 2 de jerònims i 1 de premonstratencs, de teatins, de camils, d’agustins descalços i de caraccioli).
f
Història