exercicis espirituals

m
pl
Cristianisme

Conjunt d’activitats religioses encaminades a obtenir un millorament espiritual.

El nom procedeix del llibre d’Ignasi de Loiola, Exercicios espirituales, redactat a Manresa (1522-24) i publicat a Roma el 1548, un cop aprovat pel papa Pau III, per intervenció de Francesc de Borja. La sisena congregació general de l’orde els féu obligatoris anualment a tots els jesuïtes (1608). La durada dels exercicis oscil·la entre un mes i tres dies; el director és guiat per un Directorium aprovat definitivament el 1599. Als Països Catalans, Barcelona i València adoptaren tot seguit el nou mètode, gràcies als jesuïtes Fabro i Domènec. A partir del 1900 hom hi començà a donar un caire apostolicosocial; fou creada a Barcelona l’Obra dels Exercicis per a Obrers (aprovada el 1908) i a Manlleu la primera secció de Perseverança (1909), que aviat passà a Barcelona (Lligues de Perseverança), on, reformada el 1923 per F. de P. Vallet, amplià el camp d’actuació a tots els grups socials i publicà, des d’aquell any, la revista Perseverància. L’Obra amplià les seves actuacions després de la Guerra Civil de 1936-39; el 1941 celebrà a Barcelona el Primer Congrés d’Exercicis. La confessionalitat del nou Estat espanyol n'afavorí la difusió (parròquies, escoles, etc.). En són centres importants les cases d’exercicis de Sarrià (Barcelona), Manresa, Lleida, Son Bono, a Mallorca, i Alaquàs, al País Valencià, que és probablement la més antiga.