En la filosofia escolàstica, que la sol identificar amb l’ésser en general (esse), l’existència és distingida metafísicament, en tot ens creat, de l'essència. Una tal distinció, tanmateix, sembla que no pot ésser remuntada al pensament grec, puix que, per a aquest, tota essència és tan necessària com la seva existència i s’hi identifica, ni que sigui aquesta purament mental. Així, en Aristòtil el verb είναι es refereix indistintament tant al fet d’existir com a l’essència de l’existent. La introducció de la distinció entre essència i existència s’explica a partir de dos motius: d’una banda, la impossibilitat, en l’àrab (mitjançant la versió àrab Aristòtil fou conegut per l’escolàstica), de traduir amb un sol verb el doble sentit de l’είναι grec (alhora essencial i existencial), i de l’altra, la necessitat de corregir des del punt de vista cristià les implicacions fatalistes (caràcter de necessitat i, per això mateix, de no-creaturitat) que comportava la comprensió grega de l'ésser, per la qual cosa l’existència havia d’ésser afirmada —a diferència de l’essència (que continuava essent necessària un cop pressuposada, ni que fos hipotèticament, la creació)— com a realment contingent i sotmesa a la decisió lliure del creador. El manteniment, però, d’alguns dels pressupòsits de la concepció filosòfica grega (comprensió de l’essència com a quelcom necessari i immutable, d’una banda i, de l’altra, interpretació del fet cognoscitiu com a unió del subjecte i de l’objecte, el qual és entès com a realitat en si, separada del subjecte prèviament a ésser coneguda) i, alhora, la introducció d’uns determinats pressupòsits cristians, incompatibles amb d’altres de grecs que eren rebutjats, determinen la sèrie de contradiccions i carrerons sense sortida amb què s’ha trobat la filosofia moderna occidental. En ésser reduïda l’existència a realitat contingent, tot mantenint el caràcter de necessitat com a propi del coneixement, hom pot posar en dubte l’existència de tota essència coneguda (la del món exterior —Descartes i, en la neoscolàstica, l’anomenat problema crític— o àdhuc la del mateix Déu —ateisme modern i intents de proves teistes en sentit contrari—), establir un regne d’essències tot prescindint de llur existència (epokhé fenomenològica), afirmar l’existència com a únic fet verificable (positivisme) i com a prèvia a l’essència (existencialisme metafísic) o bé, a l’inrevés, establir l’essència com a lloc exclusiu de la raó (racionalisme idealista) i com a determinant de la mateixa existència (idealisme absolut, estructuralisme com a sistema filosòfic, etc). En la història moderna del concepte filosòfic d’existència, d’altra banda, cal destacar l’afirmació de Kant que l’existència no és un predicat (per la qual cosa, la crítica kantiana del realisme ingenu —que identifica fenomen i cosa en si— no implicava posar en dubte l’existència de la realitat en si) i el nou concepte d’existència propi de l'existencialisme, segons el qual l’existència no s’identifica ja amb l’ésser.
f
Filosofia