Com a corrent filosòfic, l’existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el mitjà d’una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d’un cansament davant l’essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d’un desengany davant l’optimisme científic i humanista de la darreria del s. XIX i principi del s. XX, i hom en pot trobar les arrels en la filosofia antihegeliana de S. Kierkegaard. Bé que hom sol distingir un existencialisme francès (Sartre, Camus, Marcel) i un altre d’alemany (M. Heidegger, K. Jaspers), o un existencialisme ateu i un altre de cristià (G. Marcel, K. Jaspers), ambdues divisions són prou discutibles, i alguns dels mateixos interessats s’han oposat a ésser inclosos sota la denominació comuna d’existencialisme. Per això mateix, i per les diferències radicals que cadascun dels més destacats existencialistes manté respecte als altres, és impossible d’exposar unitàriament llurs filosofies en un intent d’oferir una doctrina existencialista; més aviat hom ha de remetre a cada autor, en particular, per a presentar els trets característics del seu existencialisme. Tanmateix, hom pot presentar dues aportacions fonamentals com a pròpies de l’existencialisme. D’una banda es destaca la decidida negativa a considerar l’home com a exemple o realització concreta d’una idea d’humanitat o d’una natura essencial, prèvia als individus existents i comuna a tots. En aquest sentit, l’existencialisme, s’oposa tant a l’afirmació tradicional d’una essència fixa i immutable de l’home i, alhora, a tot intent de sistematització filosòfica sobre l’ésser i la realitat, com a la despersonalització que la tècnica i el progrés han comportat modernament. D’altra banda, és important la nova comprensió que l’existencialisme donà al fet de l’existència, en contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d’ésser. L’existència, en efecte, no és ja simplement el fet d’existir, sinó el caràcter específic i peculiar de l’ésser humà, de l’home concret existent: existència, doncs, vol dir el caràcter d’ésser fora de si (ex-sistere), d’ésser tot transcendint-se que l’ésser mateix assoleix exclusivament en l’home. En aquest sentit, l’existencialisme referma en principi —i en dóna un significat encara més radical— la primacia de l’home en el cosmos, la seva llibertat davant l’ésser de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car cadascú ha d’afrontar la tasca d’assolir la pròpia autenticitat—. Més enllà de les seves formes extremes i àdhuc entre els qui s’han oposat a l’existencialisme, aquest ha influït decisivament en tota la filosofia contemporània, així com en la mateixa teologia cristiana.
m
Filosofia