Fou emprat —sense una base musicològica— als s. XVII i XVIII per a fer més variats els espectacles musicals (Lulli, Rameau, etc.). Una varietat cèlebre fou la “música turca”, obtinguda afegint címbals i triangles a l’orquestra (Mozart, en El rapte del serrall). Al s. XIX els estudis musicològics permeteren imitacions més fidels. Amb Le Désert (1844), Félicien David posà de moda un exotisme que adoptà formes diverses en autors com Bizet, Verdi, Delibes, Debussy, Puccini, etc., i que desvetllà l’interès per la música folklòrica eslava, hispànica, etc.
m
Música