Les expiacions poden esdevenir institucions periòdiques, com el “gran dia de la reconciliació” en el judaisme o els dies d’expiació a l’antiga Babilònia. Les pràctiques expiatòries més freqüents són les purificacions rituals i, sobretot, els sacrificis cruents d’homes o animals. L’almoina i les obres socials tenen també caràcter expiatori en determinats ambients. La religiositat més refinada destaca, com a pràctiques expiatòries, l’ascesi i l’oració. És molt antiga la idea d’expiació feta per una persona (rei, salvador) o per un animal (boc emissari) en representació d’una comunitat. En aquest sentit, l’Antic Testament presenta la figura del servent de Jahvè que, innocent, s’ofereix en expiació dels pecats del poble. Aquesta mateixa figura és recollida en el Nou Testament en la imatge de l’anyell de Déu i aplicada al Crist, el qual expia, amb la seva mort, pels pecats de la humanitat.
f
Religió