La reacció explosiva pot ésser d'oxidoreducció o bé produïda per un grup explosòfor. Del primer tipus és la reacció que experimenten els explosius més emprats, els quals poden posseir els radicals oxidants i reductors dins una mateixa molècula ( redox intern
) o bé en molècules distintes ( mescles redox
). Al segon tipus pertanyen gairebé tots els explosius emprats com a detonadors. Els xinesos foren els primers a emprar un explosiu: la pólvora negra
. Malgrat que certs autors en situen la invenció al voltant de l’any 1000 aC i d’altres durant el segle III aC, la primera al·lusió escrita a la pólvora apareix en texts xinesos dels anys 605 al 614. Introduïda a Europa pels àrabs, la pólvora fou estudiada i millorada per Roger Bacon (segle XIII), i se n'estengué l’ús per l’Occident durant el segle XIV, tant per a focs d’artifici com per a propulsar coets i en armament. El 1799 Edward C. Howard descobrí el fulminat de mercuri
l’emprà, a partir del 1815, com a enceb en els cartutxos. A mitjan s XIX C.F. Schönbein descobrí la nitrocel·lulosa
(1845), i Ascano Sobrero, la nitroglicerina
(1846). Posteriorment, el 1864, Alfred Nobel comprovà que la detonació del fulminat de mercuri es transmet a la nitroglicerina; calia evitar, però, el greu inconvenient de la sensibilitat al xoc d’aquest compost. Fou el mateix Nobel, el 1866, el qui aconseguí una mescla estable, la dinamita
, barrejant-la amb terra d’infusoris ( kielselgur
). La dinamita fou perfeccionada deu anys més tard; en afegir-hi col·lodió, donà lloc a la dinamita plàstica
o gelatina
. El 1884, Paul Vieille inventà la pólvora blanca
i, un any més tard, J.P. Sprengel descobrí les propietats explosives de l’àcid pícric, que ha estat emprat des del 1885 com a càrrega per a obusos; aquest àcid, juntament amb els derivats de la nitrocel·lulosa, desplaçà l’ús de la pólvora negra com a explosiu bèl·lic. A la Primera Guerra Mundial s’estengué l’ús del trinitroluè
(TNT), descobert el 1902 i que acabà imposant-se, mesclat amb pentrita i ciclonita, com a explosiu bèl·lic durant la Segona Guerra Mundial. Actualment, hom pot considerar que el camp dels explosius és bastant conegut, i tots els esforços van adreçats a aconseguir-ne una major estabilitat i seguretat en la manipulació.
Per a les característiques de l’explosió, hom classifica els explosius en deflagradors
o propulsors
, si l’explosió és una deflagració, o en detonadors
o trencadors
, si és una detonació. La velocitat de combustió dels explosius deflagradors és de l’ordre d’alguns centímetres per segon, i les pressions assolides rarament depassen els 3 500 kg/cm 2
. A causa de llur gran producció de gasos i el creixement relativament gradual de la corba pressió-temps, són emprats com a propulsors de coets. L’explosió dels detonadors es caracteritza per l’ona de xoc produïda, que es propaga a una velocitat que va dels 1.600 als 11.000 m/s i que produeix unes pressions de l’ordre de 35.000 a 280.000 kg/cm 2
. Entre els explosius detonadors hom distingeix els primaris
, que detonen molt fàcilment, àdhuc en petites quantitats, i els secundaris
, que necessiten una explosió prèvia —produïda per un de primari— per a assolir el règim de detonació. En la majoria de països constitueix delicte fabricar, transportar o fornir substàncies o material explosiu els particulars sense autorització militar o administrativa, atesa llur perillositat. També llur utilització per a cometre delicte, especialment l’homicidi, constitueix una circumstància qualificativa pels terribles efectes que produeix i la perfídia que aquest mitjà destructiu comporta.