Segons la destinació dels productes obtinguts, les explotacions poden ésser autàrquiques
, si produeixen exclusivament per permetre la vida dels propietaris i treballadors d’una manera directa, o comercials
, si són destinades al mercat i a l’obtenció de beneficis. Un cas particular d’aquestes explotacions són les denominades de plantació
, pròpies dels països nous, en relació, generalment, amb grans companyies. Segons la classe de productes obtinguts les explotacions poden ésser complexes
, en el cas que aquests productes siguin molt variats (com, per exemple, les tradicionals, que eren alhora agrícoles i ramaderes), o especialitzades
, si es dediquen exclusivament a un tipus determinat de producte. Cal distingir en primer lloc entre les agrícoles i les ramaderes i, dintre cadascun d’aquests grups, entre les que siguin només bladeres, farratgeres, vitícoles, olivareres, etc, en el primer cas, i entre les lleteres, productores de carn, ovines, porcines o bé dedicades a l’aviram (pollastres, conills, ous, etc), en el segon cas, en el qual reben sovint la denominació de granja
.
Explotació forestal. Serradora de troncs (Baixa Cerdanya)
© Fototeca.cat
Actualment els complexos d’explotació, tant agrícola com ramadera, inclouen sovint instal·lacions industrials annexes (com les de conserves). Segons la vinculació dels treballadors a l’explotació i, concretament, a les terres, les explotacions poden ésser directes o indirectes. En les directes
el treballador és també propietari de les terres i, per tant, de l’explotació. Són molt freqüents, en aquest tipus, les anomenades explotacions familiars
, que acostumen a ésser de dimensions petites o mitjanes; n'és un bon exemple el mas català prepirinenc, que constitueix una explotació de tipus familiar, autàrquic i complex. Quan la propietat i el treball d’una explotació recauen en persones diferents, s’anomenen indirectes
, en aquest cas els treballadors es vinculen a les terres en virtut d’uns contractes determinats ( arrendaments, parceries
, etc). Les explotacions poden tenir caràcter col·lectiu, i llavors és freqüent que l’estat en sigui el propietari, com en el cas del sovkhoz soviètic, o caràcter cooperatiu, com en el cas del kolkhoz de l’URSS o del kibbuts d’Israel.