La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega (no pas de la Φ), forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins. La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta. Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d'inscripcions monumentals romanes. L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F, que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical. Per evitar la confusió amb la E, la F allargassa el traç horitzontal superior, que tendeix a la direcció ascendent, i suprimeix el reforç inferior, la qual cosa permet de prolongar el traç vertical. Quant als gruixos i prims, la relació canvia amb l’aparició de l’escriptura de l'epítom de Livi i de la semiuncial, que passen el gruix al traç vertical i els prims als horitzontals. En la cursiva clàssica el segon traç és descendent fins a formar un traç curt vertical; tal forma, però, no prosperà. La velocitat de la cursiva romana nova fa que es lliguin els traços segon i tercer i també que la part alta del vertical unida al segon traç formi un arc o semicercle. La lletra F pràcticament no té més evolució en les escriptures posteriors, que repeteixen les formes ja descrites. Només varia el gruix en les formes cal·ligràfiques (on reapareix el reforç inferior) i s’allargassen els traços dobles en les gòtiques cursives. La gòtica bastarda, gruixuda, allarga el traç vertical afuat. La humanística reprèn la forma carolina i és el model de la lletra d’impremta. Fonema consonàntic representat en català per la grafia “f”.
Des del punt de vista articulatori, és fricatiu, labiodental, sord i oral; acústicament, continu (fricatiu), difús, greu, tens (sord) i oral. Dintre la classe fonològica labial, que comparteix amb /p/, /b/ i, dialectalment, /v/, s’oposa a /p/ per contínua/interrupta (font/pont) a /b/ per contínua/interrupta i tensa/fluixa quant a la varietat [b] (falda/balda) i per tensa/fluixa i estrident/mat quant a la varietat [ƀ] (ràfia/ràbia), i a /v/ dialectal tensa/fluixa (fals/vals). En posició final de mot pot esdevenir sonora si en l’emissió fònica segueix vocal o consonant sonora (tuf de peix [túv đe péš]), segons la llei de la neutralització de sonoritat en posició final. El fonema /f/ en posició inicial de mot sol tenir com a antecedent llatí f- seguida d’una vocal o de les líquides l o r (fum < fumu, flor < flore, front < fronte). En posició medial pot provenir de la consonant geminada -ff- (efecte < effectu) o bé de la f senzilla postconsonàntica (triomfar < triumphare); alguns mots actuals d’evolució més o menys sàvia poden tenir /f/ procedent del llatí -f- (profit < profectu), però normalment, quan aquest fonema llatí es troba en posició intervocàlica, ha donat en català uns altres resultats (defensa > devesa, profundu > pregon). Altrament, el fonema /f/ català es troba en bastants mots d’origen aràbic que tenen en la llengua originària el so f o algun altre so afí (farda < farḍa, alfàbrega < al-ḥabaka, garrofa < xarroba).